L'ambient al vestidor del Reial Madrid torna a carregar-se de tensió. I el focus, una altra vegada, cau sobre Gonzalo García, un jugador que sempre mostra compromís i entrega. Que s'ho deixa tot en els entrenaments i en els minuts que té sobre la gespa. Però que continua rebent un tracte difícil d'entendre. L'última prova va arribar a Montilivi, en un partit espès, bloquejat, el típic xoc on l'equip necessita una referència clara a dalt. Però Xabi Alonso va decidir mirar cap a una altra banda.
L'equip no va funcionar. Faltava profunditat, remat i presència. I quan tots a la banqueta sabien que el partit demanava un davanter amb potència, arribada i joc aeri, Alonso va tornar a deixar Gonzalo esperant. La seva entrada al minut 90, sense temps per influir, va ser vista dins del vestidor com una nova humiliació. Un gest que va fer més mal que qualsevol suplència.
Gonzalo García, marginat per Xabi Alonso
Perquè Gonzalo no és un jugador qualsevol. És, ara per ara, després de Kylian Mbappé, el millor rematador de la plantilla. Domina l'àrea. Guanya duels. Ataca centres com ningú. El seu estil encaixa quan l'equip pateix per generar ocasions. Però l'entrenador insisteix a convertir-lo en una solució tardana. En un pegat. En un recurs que només apareix quan ja no hi ha marge
El contrast amb altres companys agreuja el malestar. Rodrygo continua rebent oportunitats fins i tot en contextos que no afavoreixen el seu joc. Xabi Alonso el manté com a alternativa prioritària, malgrat que el seu perfil no sempre aporta profunditat, ni joc aeri, ni presència física. I aquesta insistència genera dubtes interns, comentaris, mirades que comencen a evidenciar un problema.
És del millor quan juga, però Alonso no li fa cas
El més incomprensible de tot és el passat recent. Al Mundial de Clubs, Gonzalo va ser un dels noms propis del torneig. Decisiu. Madur. Amb fredor. Amb una capacitat per definir en moments clau que va sorprendre fins i tot alguns veterans del vestidor. El seu rendiment en aquesta competició va encendre expectatives. Semblava l'inici d'una nova etapa. Però no ho va ser.
Dins del vestidor es percep clarament que l'equip necessita el que ell aporta. Ho comenten els defenses, que veuen com guanya cada pilota dividida. Ho comenten els migcampistes, que agraeixen tenir una referència clara a la qual buscar quan el joc s'encalla. Ho comenten fins i tot futbolistes del nucli dur, que comencen a no entendre la postura de l'entrenador
El malestar ja no és un rumor. És una realitat. I creix cada setmana. Gonzalo sent que ha fet mèrits. Que ha complert. Que ha respost quan el van cridar. I que, tot i així, continua rebent un tracte que voreja la falta de respecte. La seva paciència s'esgota. I el seu entorn comença a valorar-ho com un missatge fred i directe: “no comptes”.