El cas de Jude Bellingham s'està convertint en una de les paradoxes més incòmodes de l'arrencada de temporada del Real Madrid. El jugador que fa menys d'un any semblava haver nascut per vestir de blanc —golejador, carismàtic, omnipresent—, avui és una peça que Xabi Alonso no aconsegueix ressituar en el seu tauler sense que el sistema en pateixi. El problema no és la qualitat, ni l'actitud, ni tan sols el físic, tot i que la lesió a l'espatlla va tallar la seva progressió: el veritable conflicte és estructural.
Des del seu retorn el passat 20 de setembre, el migcampista amb prou feines ha estat titular una vegada, i aquest partit va acabar en catàstrofe: 5-1 al Metropolitano i una actuació que va deixar assenyalat l'anglès. En els altres partits, Alonso l'ha mantingut en un rol secundari, a contracorrent, com si volgués integrar-lo sense alterar el que ja funciona. Però el Madrid que s'ha reconstruït durant la seva absència té altres ritmes, altres jerarquies i una altra lògica interna.
El preu d'un jugador indiscutible
Durant els primers mesos a Espanya, Bellingham va monopolitzar la narrativa de l'equip: gols en el descompte, lideratge precoç i una connexió emocional amb el madridisme que recordava les grans figures del passat. Però aquest model tenia un cost: un equip que girava al voltant d'ell, amb llibertats ofensives que desdibuixaven el centre del camp. Avui, amb un bloc més compacte, on Valverde, Camavinga i Tchouaméni sostenen la medul·lar, el seu retorn amenaça de fracturar aquest equilibri.
El que inquieta a Xabi no és el rendiment individual de Bellingham, sinó el seu efecte en l'ecosistema col·lectiu. El jugador actua com a mitjapunta amb ànima de davanter, però sense els automatismes posicionals que el tècnic vol consolidar. Quan entra, el Madrid deixa de ser el Madrid dels últims partits: perd pressió alta coordinada, cedeix espais interiors i desconnecta els extrems.
Anglaterra també s'ho pensa
Mentrestant, Thomas Tuchel n'ha pres nota. El seleccionador anglès no va incloure Bellingham en l'última convocatòria, esgrimint motius de continuïtat i ritme competitiu. Tot i que públicament va negar que es tractés d'una sanció, la decisió és simptomàtica. I encara més tenint en compte el soroll de fons: la famosa declaració en què va qualificar de “repulsiu” el comportament del jugador —matisada després com un error lingüístic— ha deixat cicatrius que no s'han tancat del tot.
El rerefons és clar: Bellingham no és avui un jugador en forma, ni al seu club ni a la seva selecció. Des d'abril, només ha aportat tres gols i tres assistències en 25 partits, molt lluny del rendiment que el va catapultar a l'aparador internacional.
Un símbol en pausa
Fa només uns mesos, el seu nom sonava entre els candidats a la Pilota d'Or. Avui, no té garantit ni el lloc a l'onze inicial. En aquest context, els pròxims partits es converteixen en exàmens de pes: el Clàssic, Anfield, la Champions i el calendari atapeït abans de l'aturada de novembre. Tot amb el rerefons d'un dubte que ja és públic: es pot permetre el Madrid a Bellingham ara mateix?
Al vestidor, ningú no el discuteix com a figura. Però a la gespa, la seva presència planteja més preguntes que respostes. Xabi Alonso no el vol fora, però tampoc no pot permetre que descompensi allò que tant ha costat de construir.