El candidat del PSC a Barcelona es diu Pedro Sánchez o, dit d’una altra manera més nostra, du per nom Salvador Illa. Això no és una qüestió menor. Durant els anys de les grans alcaldies socialistes a la nostra capital, la trona barcelonina sempre havia configurat una alternativa incòmoda a les pulsions centralistes de l’esquerra espanyola (el cas més obvi fou el d’en Pasqual, la gota xinesa de Felipe González). Ara, per primera vegada en la història moderna, el PSC té possibilitats de guanyar l’alcaldia amb un candidat notòriament sucursalista del poder madrileny. En efecte, Pedro Sánchez passarà molt de temps a Barcelona fent campanya per un polític del qual, tot i ésser un rostre de la vella casta, ningú no n’acaba de treure l’aigua clara, car, més enllà de la seva capacitat de supervivència en l’aparell del PSC, ni puto déu acaba de saber què collons pensa Jaume Collboni sobre res de res.

🔴 Debat TV3 | Debat electoral de Barcelona i fact-checking, DIRECTE
 

Els alcaldes del PSC arrasaren en les eleccions a la nostra capital amb una barreja excelsa de tecnocràcia molt ben educada i un discurs honest de justícia social. Però per sobre de tot això, i cal citar novament l’ombra de Pasqual Maragall, els socialistes sabien molt bé que la garantia per sostenir una ciutat progressista, muticulti i tota quanta mandanga era que la gent fes com més pasta millor. Collboni ha heretat aquesta convicció íntima dels seus antecessors (en un moment molt difícil, perquè ara el que excita la penya és el “pobrisme” militant), però la seva caracterització pública en tant que candidat de les elits pot fer dubtar una bona part del seu electorat natural. Maragall, Clos i fins i tot Hereu cimentaren les seves majories amb una bona part del vot que transitava a Pujol en les eleccions al Parlament; però Collboni, de moment, només té l’escalf de La Vanguardia i l’ABC.

Collboni ha compartit feliçment govern amb Ada Colau i la seva sobtada al·lèrgia a les polítiques de l’alcaldessa no acaba de colar

De Collboni, això sí, cal admirar-ne la persistent musculatura a l’hora de mantenir-se a la vista. De l’anomenada generació Blackberry de la política socialista (que incloïa gent tan dispar com Laia Bonet, Carles Martí, Francesc Vallès, Meritxell Batet i Rocío Martínez-Sampere) només Núria Parlon i Collboni, en cas de guanyar, tenen opcions d’aportar alguna cosa de valor a la política. De fet, no resulta gens casual que la majoria d’aquests noms del PSC que acabo de citar aprofitessin la convulsió del procés per fotre el camp a Madrit, que és on hom pot guanyar-se millor les garrofes. Collboni ha aguantat la torxa, sense cap mena d’oposició aparent dins els socialistes capitalins, i ha esperat hàbilment que el decaïment independentista i el retorn de la sociovergència li regali prou aigua com per poder continuar surant. Aquestes eleccions seran la seva última prova de resistència.

Però la cursa per l’alcaldia de Collboni tindrà algunes dificultats. Primer, lamento insistir-hi, perquè —per molt que no tinguem l’orgull gaire alçat— als barcelonins no ens acostuma agradar gaire que ens imposin un candidat des de fora. Però també, en segon terme, perquè Collboni ha compartit feliçment govern amb Ada Colau i la seva sobtada al·lèrgia a les polítiques de l’alcaldessa no acaba de colar. Amb les eleccions tots plegats fem una mica de futurisme, però diria que el vot més centrat del PSC a Barcelona no devia estar gaire content quan Collboni abandonà per sorpresa el govern de la ciutat amb el simple objectiu de fer oposició. La política sempre guarda espai per a l’oportunisme, però diria que als electors no els acaba de quadrar que et fotis a criticar les polítiques de seguretat d’una ciutat qualsevol mentre mantens la cadira i la paga del seu responsable (socialista, aclareixo).

Si guanya Collboni, amb la crossa de Trias o a l’inrevés, la sociovergència de la capital intentarà tornar a imposar de nou la pax autonòmica en tot el país. Aquest és el somni humit de Pedro Sánchez, cosa ben comprensible, però és un al·licient compartit per Oriol Junqueras i tots els suposats independentistes que malden per consolidar-se en l’espai convergent. De fet, la pega que ha patit Collboni (i això és aplicable també a Trias) és que les elits han estat tan maldestres i lentes triant el seu ungit que, de tant marejar els electors, la cosa pot quedar tan repartida com reduïda. Si això s’esdevé, i en cas de sortir-li malament la jugada, en Jaume haurà d’experimentar una cosa tan inaudita com buscar feina per primera vegada en la seva escassament fructífera vida de poc més de mig segle (espero que els seus espònsors se’n recordin, a diferència dels de Manuel Valls). Qui sap si llavors, quan engreixi les cues de l’atur, potser sabrem què coi pensa sobre Barcelona.