Al Partido Popular estaran contents aquest dilluns: gairebé tots els diaris titulen que Pedro Sánchez “rebutja la proposta” d’Alberto Núñez Feijóo de trobar-se aquesta setmana “per establir un diàleg responsable”, per Spañññña, etcètera. Dit sense embuts, compren el relat que volen fer circular els populares, on Feijóo, el guanyador de les eleccions, fa d’estadista que vol dialogar, mentre Sánchez és l’oportunista arrogant que no accepta el resultat ni vol escoltar. El Mundo al seu títol principal, ho treu de polleguera: “Sánchez menysprea Feijóo i es vanta que serà investit”. Els altres diaris fan servir l’expressió “Sánchez rebutja Feijóo” —excepte La Vanguardia, que són els millors quan volen filar prim i afinar.
Aviam. A la seva carta, Feijóo proposa una reunió per salvar Espanya, com qui diu, sense agenda ni ordre del dia, ni més argument que “he guanyat les eleccions, accepta-ho”. No té res més. En set paràgrafs breus, el president del PP recorda tres cops que és el vencedor i que “un factor continu de governabilitat i normalitat” a Espanya és que qui guanya, mana, com si fer el contrari trenqués la cadena històrica de la legitimitat democràtica. La carta va d’establir aquest relat, no de dialogar res. Va de fer empassar a Sánchez un rendezvous més semblant a un traspàs de poders que a un diàleg. Va de promoure una versió nova del “Espanya es trenca”. Va de revifar la cantarella del “govern il·legítim” del PSOE amb comunistes, terroristes i separatistes, la mateixa que el PP i tot el seu aparell mediàtic han entonat des que Mariano Rajoy el va fer fora la moció de censura del 2018.
Certament, la resposta de Sánchez circula sobre un fons d’emprenyamenta que no és difícil de percebre. D’entrada, li diu de vostè amb el nom de pila, que és el tractament que dispensen els senyors als criats a les sèries d’època. Gasta una certa mala bava des del primer paràgraf, on “agraeix” a Feijóo la represa de la comunicació institucional, interrompuda arran que el PP renunciés a aplicar el preacord per renovar el Consell del Poder Judicial. Sobretot, li recorda que el president del govern espanyol no surt de la llista més votada sinó de la majoria dels diputats del Congrés, com estableix la Constitució. Accepta trobar-se amb Feijóo per parlar d’afers d’Estat però després que el Rei proposi a la cambra baixa un candidat i es voti el president, com censurant-li que s’avanci a la reial proposta.
El títol i subtítol de La Vanguardia expliquen millor que cap l’estira i arronsa postal d’aquest diumenge. El diari barceloní no deixa gaire ben pintat a Feijóo. Encara que al títol principal fa el seu típic cafè amb llet —una part de cafè i una de llet— al subtítol, sense dir-ho, fa notar que la carta de Feijóo és una maniobra trilera que pretén anticipar el debat parlamentari. Amb les dades i els fets a la mà, que els altres diaris expliquin com un “rebuig de Sánchez” tot aquest afer de les cartes creuades és, com a mínim, una mostra de mandra, potser també de poca comprensió lectora. En el cas dels diaris del Trio de la Benzina cal afegir-hi, a més, una bona dosi de mala fe. Prepara’t, que no serà l’última d’aquest mes.
BOLA EXTRA. Encerta La Vanguardia d’aquest dilluns en posar la foto d’una protesta contra França a Niamey, capital del Níger, on hi ha en marxa un cop d’Estat encapçalat pel general que comanda la guàrdia presidencial. La creu és que no fan notar que els manifestants enarboren pancartes en favor de Rússia i banderes russes, que es veuen però no s’entenen. Resulta fàcil de capir la protesta contra França, l’antiga potència colonial, però que els manifestants demanin la intervenció de Rússia és, si més no, remarcable. I titulable.
