L’actualitat d’aquestes últimes dues setmanes a l’Estat espanyol ha estat marcada pels pactes entre el PP i Vox en algunes comunitats autònomes i alguns ajuntaments. La visió —o més aviat negació— de la formació d’extrema dreta sobre la violència de gènere ha protagonitzat els debats i ha pautat l’agenda del PP i fins i tot del PSOE i Sumar. El que marca el ritme de la precampanya del 23-J és, de moment, la batalla cultural que imposa el partit de Santiago Abascal. Això, de moment, ja ha provocat que el PP jugui a dues bandes: al País Valencià s’ha plegat al marc ultra de Vox, mentre que a Extremadura s’han posat el barret de demòcrates i mantenen distància amb l’extrema dreta.
🔴 Quan són les Eleccions Generals 2023 a Espanya? Dates clau i candidats
Al cap i a la fi, quines conseqüències tindrà la batalla cultural que imposa Vox? Pot provocar que l'electorat de dretes moderat voti massivament Alberto Núñez-Feijóo, o pot generar tant rebuig que afavoreixi al PSOE? Ignacio Varela, politòleg que als anys 80 i 90 va ser subdirector del gabinet de la presidència espanyola de Felipe González descarta absolutament el segon escenari i argumenta en declaracions a ElNacional.cat que enguany “la dreta està molt mobilitzada”. “Saben el que volen i són conscients que aquestes eleccions són un plebiscit contra Pedro Sánchez”, afirma.
Varela, que durant 35 anys va participar en el disseny de les campanyes electorals del PSOE, sí que confirma que el resultat del 23-J estarà directament influenciat “per tot el procés de formació de governs autonòmics” del 28-M. Però opina que l’única conseqüència positiva per a Pedro Sánchez que pot tenir aquest marc imposat per Vox és que “aquell votant decebut amb el PSOE” que optava per l’abstenció o pel PP recularà i tornarà a dipositar una papereta socialista per por a una Moncloa ocupada pel PP i per Vox.
És més optimista —des d’un punt de vista situat a l’esquerra— Jaime Ferri, politòleg de la Universitat Complutense de Madrid. “Tot això pot arribar a desgastar les opcions de la dreta i provocar, en algun cas, que algú no vagi a votar, perquè la societat espanyola ja té molt assumit que cal condemnar la violència de gènere”, apunta. Però adverteix que “la campanya tot just ha començat” i que la dreta acabarà “traient altres temes”, com ja va fer el 28-M amb Bildu i ETA.
El PP, entre dues aigües: ultra al País Valencià i moderat a Extremadura
El PP, tot plegat, ha optat aquests dies per una estratègia interessant. S’ha plegat a les exigències de Vox en alguns territoris i s’ha posat exquisit en uns altres. El territori més polèmic va ser el País Valencià. A Alberto Núñez-Feijóo no li va tremolar gens el pols per arribar a un acord amb Vox en temps rècord en aquesta comunitat autònoma. I l’escàndol va ser majúscul: va formar part de l’acord Carlos Flores, membre de Vox, condemnat per violència masclista —maltractament psicològic, concretament—, que va acceptar fer un pas al costat però presentar-se igualment a les generals per ser diputat a Madrid.
El PP de Carlos Mazón, a més, va assumir el marc ideològic de l’extrema dreta: discriminació lingüística del valencià, negació de la violència masclista, xenofòbia i euroescepticisme. Un pacte molt similar es va teixir dies després a les Illes Balears, on el PP va acceptar el marc de “violència intrafamiliar” que elimina el concepte de “violència de gènere” o “masclista”; i també van decidir promoure la persecució de la “immigració il·legal promoguda a través de màfies”.
A banda d’això, el PP ha entregat la presidència del parlament aragonès a una diputada de Vox que a les xarxes socials s'ha declarat amant de l’expresident nord-americà Donald Trump, negacionista i homòfoba. Tot, per un preacord que ha de donar als populars la presidència d’aquesta comunitat autònoma.
En canvi, hi ha dos territoris on està passant tot el contrari. El PP no està cedint a les exigències de Vox ni a Extremadura ni a Múrcia, per molt que en totes dues comunitats autònomes el suport de la formació d’extrema dreta és necessari per tenir un president popular. L’extremenya María Guardiola s’està convertint de mica en mica en un nou símbol de la branca moderada del PP. I no està sent cap ovella negra. Feijóo tanca files tant amb el valencià Mazón com amb l’extremenya Guardiola.
L’argument del PP és que Vox no pot influir en aquells territoris on no ha obtingut gaires suports; i amenaça en repetir eleccions si és necessari. El socialista Guillermo Fernández Vara ja ha mogut fitxa a Extremadura i ha anunciat que si es manté el desacord entre PP i Vox a la comunitat autònoma, es presentarà com a candidat a la investidura. Paral·lelament, des de Gènova presumeixen de tota l’estratègia duta a terme fins ara, i asseguren que el seu modus operandi demostra que el PP, després del 23-J, “no governarà a qualsevol preu”.
Sánchez, castigat pels seus pactes amb l’independentisme
El politòleg Ignacio Varela explica que l’electorat majoritari del PSOE i del PP és el ciutadà que es troba al centre. I això ho diu per explicar que el 2011, amb la majoria absoluta de Mariano Rajoy, “no hi va haver un transvasament ideològic, sinó que el detonant del canvi va ser la crisi econòmica”. Si a Zapatero el va castigar la crisi econòmica, què pot castigar a Pedro Sánchez? Els experts no tenen cap dubte que el taló d’Aquil·les de l’actual president del govern espanyol són els seus pactes amb l’independentisme.
“Sánchez està patint a Espanya una crisi de credibilitat personal molt aguda originada en bona part per la seva política de pactes”, assenyala qui fou assessor de Felipe González. I fa un apunt interessant: a Europa, els socialdemòcrates acostumen a encaixar les mans amb formacions situades a la seva dreta, i no a l’esquerra com ha fet ara el PSOE. Però amb la desaparició de Ciutadans, i en unes eleccions del tot polaritzades, és impossible per a Sánchez mirar a la dreta.
Fa la mateixa anàlisi Jaime Ferri; que quan se li pregunta sobre quina és la pitjor pedra a la sabata que arrossega Pedro Sánchez respon ràpidament: “Esquerra Republicana i Bildu”. “El dilema per a molts ciutadans espanyols serà decidir què és pitjor, si Vox o la suma d’ERC i Bildu”, apunta. “Qualsevol demòcrata sap que és pitjor Vox, però en aquest país no som tots uns demòcrates”.