El passat 31 de gener set periodistes van fer un total de quinze preguntes en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres. Era el dia que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea s’havia pronunciat sobre les qüestions prejudicials plantejades per Pablo Llarena, i que s’informava el jutge espanyol que l’euroordre de Carles Puigdemont es pot denegar per risc de vulneració de drets fonamentals. De les quinze preguntes, deu van ser sobre el conflicte entre PSOE i Podemos al voltant de la llei del ‘només sí és sí’, tres sobre economia i una sobre el pla anual normatiu del govern espanyol. Només una pregunta —formulada per un periodista català— anava enfocada a la notícia sobre Puigdemont.
L’escena es repeteix sovint. A Madrid, les preguntes relacionades amb el Procés s’han anat desplaçant de mica en mica a les rodes de premsa, les entrevistes i les converses privades amb polítics que es produeixen amb els micròfons apagats. Ha estat tot substituït, també de mica en mica, amb qüestions que tenen a veure amb la moral i la guerra cultural (feminisme, migració, avortament, ecologisme…). Són aspectes que formen part, sobretot, de l’agenda política de Podemos i Vox per marcar les seves diferències amb el PSOE i el PP, respectivament.
El politòleg i professor de la Universitat Carlos III de Madrid Pablo Simón assenyala en declaracions a ElNacional.cat que, al cap i a la fi, “sempre hi ha temes que entren i surten de l’agenda i l’actualitat”. Per a ell, cal assenyalar primer els motius pels quals no hi ha un embat directe entre Catalunya i Espanya: “L'interès d’Esquerra Republicana d’eixamplar la base independentista, i el canvi de to del govern espanyol quan accepta que necessita mantenir certes majories al Congrés”. I com entren a l’agenda els temes relacionats amb la batalla cultural?
Per a entendre-ho, Simón explica que a Espanya hi ha molta correlació entre l’eix esquerra-dreta i l’eix cultural. És per això que, en situar-se Podemos més a l’esquerra del PSOE, la formació morada abandera amb més força els posicionaments més liberals en l’àmbit social. A conseqüència d’això, recentment “les dues grans polèmiques han estat la llei del ‘només sí és sí’ i la llei trans”. “Hi ha una clara baralla per la bandera morada i la bandera LGTBI”, sentencia el professor universitari. De la mateixa manera, Vox, que és una formació ultradretana, és qui intenta fer encara més bandera que el PP d’aspectes que tenen a veure amb la família tradicional, l’essencialisme, posicions antiavortistes i el rebuig als immigrants.
Així mateix, el professor associat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, Joan Navarro, considera que hi ha molts factors que produeixen aquesta substitució del Procés per temes relacionats amb la guerra cultural. “Cal recordar que Vox agafa força quan es converteix en una reacció directa a l’independentisme”, assenyala. Per posar un exemple, el partit d’extrema dreta va aconseguir exercir com a acusació popular en el judici del Procés. Però el sociòleg apunta en aquest diari que la formació ultradretana ha hagut “d'institucionalitzar-se i deixar de ser antisistema” quan s’ha convertit en la tercera força política de l’Estat i el govern de Pedro Sánchez ha apostat per refredar la relació entre Catalunya i Espanya.
Tot lliga, segons Navarro, si també es té en compte que Podemos, el soci de govern del PSOE, té una agenda “de tall identitari i no de tall territorial o nacionalista”, cosa que contribueix a “receptar ibuprofèn” en tot el que té relació amb el Procés. Això provoca que el discurs contra l’independentisme de Vox ja no tingui tant èxit entre l’electorat espanyol i que el partit d’extrema dreta hagi de posar sobre la taula més temes relacionats amb la batalla cultural.
Enterrar i diluir la persecució a l’independentisme
En declaracions a ElNacional.cat, un diputat independentista del Congrés admet que l'ha sorprès “la repercussió mínima” que ha tingut l’ús de Pegasus per espiar desenes de líders independentistes. Recorda que, tot i ser “una de les coses més escandaloses que s’han vist mai en un país democràtic”, no ha tingut gaire recorregut mediàtic a Madrid, fins i tot quan el govern espanyol “es va treure de la màniga” que Pedro Sánchez, Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles també havien estat víctimes del mateix programari espia.
Tot i que en aquest cas, Podemos i Vox no hi tenen res a veure, el PSOE ha aconseguit, per exemple, que pels passadissos del Congrés alguns periodistes es refereixin a la comissió de l’Operació Catalunya com a ‘Kitchen 3’. Tot es deu a la voluntat dels socialistes d’utilitzar la comissió per incloure plats bruts del PP i fer campanya electoral contra el principal partit de l’oposició, i no tractar la qüestió real de fons: la persecució a l’independentisme català a través de les clavegueres de l’Estat.
El ‘sí és sí’, l’arma de Podemos contra el PSOE
Tot això provoca que, en esdeveniments com la passada copa de Nadal celebrada al palau de La Moncloa, les converses entre els periodistes i polítics girin més al voltant d’aspectes com el de la llei del ‘només sí és sí’. De fet, en aquella ocasió, l’entorn de Pedro Sánchez va aparcar ràpidament la possibilitat de tornar a reunir la taula de diàleg perquè “el diàleg ja s’ha consumat”. Dos mesos més tard, la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, deixava clar que aquest instrument ja no és “necessari”.
La qüestió del ‘només sí és sí’ ha aconseguit, en efecte, que Podemos hagi tensat al màxim la corda de la guerra cultural amb el PSOE. Els morats han preferit mantenir-se de braços plegats i, tot i la rebaixa massiva de condemnes a agressors sexuals, s’han negat a reformar la llei estrella del Ministeri d’Igualtat. Tot per aconseguir que els socialistes acabin reformant la llei amb el suport del PP, i Podemos pugui presumir, segons la mateixa formació morada, de ser els acèrrims defensors del consentiment.