Tal dia com avui de l’any 1638, fa 488 anys, al sud-oest de Calàbria —a l’extrem sud de la bota italiana—, es produïen els tremolors més violents d’un terratrèmol que s’havia iniciat el dia anterior, dissabte vigília de Rams. Per aquest motiu, aquell fenomen sísmic seria anomenat el terratrèmol del Diumenge de Rams i quedaria allotjat en la cultura popular calabresa com la catàstrofe natural més mortífera del segle XVII. Durant la jornada del dissabte 27 de març, amb els primers tremolors, va col·lapsar l’església del monestir franciscà de Nicastro (actualment Lamezia Terme, província de Catanzaro) i va provocar la mort per aixafament de més de 600 feligresos que assistien a la celebració de l’ofici religiós del Dissabte de Resurrecció.

La regió de Calàbria formava part del Regne de Nàpols, un dels sis dominis que formaven la Corona catalanoaragonesa i que, des de 1519, estava sota la protecció de la monarquia hispànica. I continuava governada per les nissagues baronials que clavaven les seves arrels en la conquesta normanda del segle IX, i continuava, també, subjecta al règim feudal d’origen medieval. Durant l’edat mitjana (segles XI, XII i XIII), aquestes oligarquies d’origen normand s’havien encreuat amb el Casal de Barcelona. Alguns dels elements més destacats d’aquest fenomen havien estat Mafalda de Pulla —esposa de Ramon Berenguer II—, Constança Hohenstaufen —esposa de Pere II— o Roger de Llúria —almirall de la marina catalanoaragonesa.

Segons les fonts documentals i la tradició oral, el terratrèmol del Diumenge de Rams va devastar la costa occidental calabresa (la de la mar Tirrena), entre Scalea (Cosenza), al nord, i Nicotera (Vibo Valentia), al sud. Aquestes mateixes fonts orals i documentals revelen un extraordinari nivell de destrucció i mort: uns 10.000 edificis i unes 50.000 víctimes mortals. A Vallefiorita (Catanzaro), per exemple, hi van perdre la totalitat dels seus 3.000 habitants i, posteriorment, el poder del territori hauria de promoure diverses repoblacions de nova planta de les zones destruïdes. Per a tenir una idea de la dimensió d’aquella catàstrofe, direm que, quan es va produir, la ciutat de Nàpols tenia uns 100.000 habitants i Barcelona en censava uns 40.000.