Tal dia com avui de l’any 1641, fa 385 anys, a Barcelona, Pau Claris, 94è president de la Generalitat i 1r president de la Primera República catalana (1641), transformava aquesta forma d’estat, proclamada sis dies abans (17 de gener), en un principat independent i nomenava Lluís XIII comte independent de Barcelona o Home Principal de Catalunya. Això significava que la dignitat de cap de l’estat català, que, durant l’efímera etapa republicana, havia estat representada pel president Pau Claris, passava a Lluís XIII de França. Poc després, seria el seu representant a Catalunya, Urbain de Maillé, marquès de Brézé i lloctinent de la corona a Catalunya, el que acceptaria el nomenament en nom de Lluís, des d’aquell moment, rei de França, rei de Navarra i comte independent de Barcelona.

No obstant això, el Principat de Catalunya no perdia la seva independència. Lluís seria un sobirà amb diverses corones sobre la seva testa, que en entrar a Catalunya només ho faria com a comte de Barcelona. També, en aquest cas, es va renovar la fórmula d’origen medieval que havien jurat tots els reis catalanoaragonesos i hispànics: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”. Per tant, qui continuaria exercint el govern del país seria la Generalitat, a través dels seus tres diputats (president o diputat eclesiàstic, diputat nobiliari o militar o conseller-protector, i diputat reial o de viles i ciutats) i la Junta de Braços (equivalent al Parlament contemporani).

Aquell canvi va venir motivat, entre altres coses, pel context del moment. Uns mesos abans (Ceret, setembre, 1640), el rei hispànic Felip IV havia declarat la guerra a Catalunya i les cancelleries de Barcelona i de París havien aparaulat una aliança. En aquell context, el cardenal Richelieu, primer ministre de França, havia recomanat al president Claris constituir Catalunya en una república. Però el doble joc dels catalans, que, per una banda, avançaven cap a un estat independent i alhora negociaven una aliança politicomilitar amb París i, per una altra, pressionaven Madrid amb l’objectiu de ressituar Catalunya en un escenari politicoeconòmic favorable sense abandonar l’edifici polític hispànic, van convèncer Richelieu que era millor lligar curt la cancelleria de Barcelona.

L’estratègia francesa que desplegaria Richelieu, basada en la proclamació de Lluís XIII com a comte independent de Barcelona, es precipitaria en el moment que l’exèrcit hispànic, que havia iniciat l’ocupació de Catalunya (novembre, 1640), es va situar a les portes de Barcelona (1641). El cardenal aprofitaria aquella circumstància (l’exèrcit de Catalunya no havia aconseguit aturar els hispànics ni al coll de Balaguer ni a Martorell) i condicionaria l’ajut militar francès als compliments dels pactes de 1640, que implicaven la sortida definitiva catalana de l’edifici polític hispànic. I com a garantia de compliment, imposaria el canvi de règim, de república a principat independent, amb Lluís XIII com a Home Principal.