Tal dia com avui de l’any 897, fa 1.128 anys, al paratge de la Vall d’Ora (llavors marca de Berga, del comtat carolingi d’Urgell-Cerdanya, i actualment terme de Navès, comarca del Solsonès); es lliurava una batalla entre soldats del comte de Barcelona i del valí musulmà de Lleida; que se saldaria amb la mort del comte Guifré I, anomenat el Pilós. Quan es va produir aquest fet, Guifré era comte (funcionari delegat del poder central carolingi) als districtes comtals d’Urgell, Cerdanya, Osona, Barcelona, Osona, Girona i Conflent. I, en la seva condició de comte de Barcelona era, també, la primera autoritat delegada del poder franc a la Marca de Gòtia (territoris del Llenguadoc i Catalunya vella).

El comte Guifré va passar a la història per dos motius. El primer, com a protagonista d’una tradició oral creada —molt probablement— un segle després de la seva desaparició (però documentada, per primer cop, el segle XVI), que situa aquesta mort als camps de batalla de la vall del riu Sena, combatent a favor del seu senyor natural —el rei carolingi Carles III de França— en lluita contra la invasió vikinga (885-886). Aquesta tradició relata que Guifré hauria estat ferit durant la batalla i que al llit de mort, el rei Carles hauria mullat els seus dits amb la sang del comte català i, sobre un escut llis, hauria dibuixat la senyera quadribarrada, a partir d’aquell moment l’ensenya nacional de Catalunya.

Però, en realitat, la importància de Guifré radica en el fet que va ser el primer comte de la Marca de Gòtia que, seguint una inèrcia que s’estava produint arreu del regne carolingi de França, va transmetre el seu càrrec en herència. Aquesta privatització del bé públic (càrrecs, exèrcit, justícia) era un símptoma de la forta crisi que, des de la fragmentació de l’edifici polític creat per Carlemany (843) afectava els poders centrals (els estaments de la corona) dels dominis resultants d’aquella divisió; i seria el tret de sortida de la mal anomenada Revolució Feudal. Guifré va transmetre els seus càrrecs comtals als seus fills Guifré (comtats dependents de Barcelona, Girona i Osona); Miró (comtats dependents de Cerdanya i Conflent); i Sunifred (comtat dependent d’Urgell).

Per aquest fet, els comtes dependents catalans (897-988) i els comtes independents fins a l’extinció de la nissaga (mort de Martí I, 1410), serien descendents seus i, per tant, és el fundador de la nissaga nacional catalana (anomenada, contemporàniament, Bel·lònides). Al mateix temps, Guifré —casat amb Guinidilda, rebesneta de l’emperador Carlemany— seria el fundador d’una branca menor de la família imperial carolíngia (la branca de Barcelona). Aquesta condició posteriorment tindria una gran importància. El comte Borrell, net de Guifré, es negaria a renovar el vassallatge al rei de França (independència de facto, 988), entre altres coses perquè el nou monarca, Hug Capet, ja no era un membre del tronc principal de la nissaga carolíngia.