Tal dia com avui de l’any 450, fa 1.573 anys, a Roma, moria Gal·la Placídia, que, en el decurs de la seva vida, havia estat reina de la monarquia visigòtica, amb capital a Barcelona, i emperadriu de l’imperi romà d’occident. Gal·la Placídia havia nascut a la capital de l’imperi cap al 390, i era filla de l’emperador romà Teodosi I i de la seva segona esposa Gal·la. En algun moment entre els anys 409 i 410, va ser segrestada pels visigots, que, durant aquells anys s’havien establert a la península italiana i pressionaven constantment Roma.  Durant el seu captiveri acabaria casada amb el rei Ataülf (algunes fonts afirmen que el matrimoni es va celebrar a Forlì, a la província Flamínia, l’any 411, i d’altres a Narbona, a la província Narbonense, el 414).

Sigui com sigui, l’any 414, el poble visigòtic s’havia establert a la Narbonense (futur Llenguadoc) i a la Tarraconense (futura Catalunya i Aragó), de forma pactada amb les oligarquies d’aquestes províncies. En un primer moment van establir la cort a Tolosa, però en el moment que van confirmar el seu domini sobre el territori entre els Pirineus i l’Ebre, van buscar un emplaçament i van valorar la possibilitat d’Emporiae (Empúries), de Barcino (Barcelona), o de Tàrraco (Tarragona). Tot i que, aquesta darrera era la gran ciutat del territori i la plaça de concentració de les grans famílies oligarquies provincials, Ataülf i Gal·la Placídia es van acabar decidint per Barcino, i l’any 415 hi van establir la capitalitat de la monarquia visigòtica.

Les raons que van motivar aquesta decisió serien diverses. La primera i la més important era el sistema defensiu de la ciutat. Les muralles de Barcelona eren les millors de la meitat occidental de l’imperi romà. Havien estat construïdes durant el segle anterior per iniciativa municipal i eren dels pocs sistemes defensius de l’Imperi que no havien estat finançats per l’estat romà. I la segona, i també molt important, seria la composició sociològica de Barcino, formada, bàsicament, per fabricants, comerciants i exportadors (de gàrum i de vi) i per les classes jornaleres, més predisposats als canvis que les rígides i elitistes classes oligàrquiques de Tàrraco. Amb Ataülf i Gal·la, Barcelona va guanyar la condició de capital per primer cop en la seva història.