Tal dia com avui de l’any 1967, fa 59 anys, a Madrid, moria el periodista, escriptor i crític literari valencià en llengua castellana José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut amb el pseudònim Azorín. Durant l’etapa final del règim de la Restauració borbònica (1874-1923) va ser, també, diputat a les Corts espanyoles pel Partit Conservador d’Antoni Maura (1907-1920). Tot i que s’havia criat i educat en un entorn castellanoparlant, coneixia i dominava el valencià pel contacte que, des de petit, havia mantingut amb els veïns i amics del seu poble. Azorín diria i deixaria escrit que la llengua que utilitzava la gent del seu poble —el valencià que es parla a les comarques del sud del País Valencià— era un “hijuelo del catalán”.

Azorín va néixer el 1873 a Monòver (vall del Vinalopó, País Valencià), en una família de l’oligarquia local i de llengua castellana, formada per un notari originari de Iecla (Múrcia) i per una pubilla latifundista nascuda a Petrer (vall del Vinalopó, País Valencià). Als vuit anys va ser internat als jesuïtes de Iecla (Múrcia) i en acabar els estudis primaris i secundaris, va prosseguir la seva formació a la Facultat de Dret de la Universitat de València. No obstant això, va passar tots els períodes de sojorn escolar al poble que l’havia vist néixer, entremig de veïns i amics valencianoparlants, i aquelles vivències serien part important de la seva cultura personal i de la temàtica autobiogràfica de la seva obra literària.

Azorín es va posicionar a favor de les reivindicacions històriques de Catalunya. Coincidint amb la restauració de l’autogovern (Macià, 1931); va definir Catalunya com una nació i va publicar diversos articles en aquest sentit. El 1931, poc després que les Corts republicanes rebessin el projecte d’Estatut aprovat pel poble de Catalunya; Azorín va publicar un article al diari madrileny Crisol que deia: “Catalunya tiene una vitalidad propia, (...) es una nación (...). Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos (...) Catalunya tiene derecho a vivir la vida (...) y el resto de España ha de permitir que Catalunya viva su vida”.  Posteriorment, durant el règim franquista, variaria substancialment el seu posicionament respecte a Catalunya.