Tal dia com avui de l’any 1883, fa 139 anys, s’inaugurava el cementiri de Montjuïc, també conegut el Cementiri del Sud-oest, que, en un primer moment, va ser la necròpolis més gran de Barcelona i de Catalunya. Actualment, conserva la categoria de necròpolis més gran de la capital catalana. El cementiri de Montjuïc va néixer fruit dels postulats de la cultura higienista, que advocava per crear mesures que milloressin la salubritat de les ciutats i que proposava, entre altres coses, traslladar les necròpolis fora de la trama urbana. També, el cementiri de Montjuïc va ser edificat per donar resposta al fort increment demogràfic de la ciutat. Des del 1717, Barcelona havia duplicat la seva població cada quaranta anys, i el 1883 ja s’aproximava al mig milió d’habitants.

La muntanya de Montjuïc ja tenia una tradició funerària. Durant la baixa edat mitjana (segles XI a XV) havia acollit el cementiri de la comunitat jueva local. Però l’establiment de la gran necròpolis contemporània, a la banda de la muntanya de la Marina de Sants, va estar motivat per diverses causes. Les més importants eren l’existència del castell-fortalesa, en poder de l’exèrcit espanyol des de l’ocupació borbònica de 1714, i que, per imposició del règim, impedia destinar els terrenys propers a aquell aquarterament a la construcció d’obra civil i el fort desnivell que, en aquella zona, presenta el turó i que hauria dificultat la urbanització d’aquell espai. Finalment, es va acotar un terreny de més 500.000 metres quadrats amb una capacitat per a 150.000 sepultures.

L’extensa superfície i l’enorme capacitat del cementiri de Montjuïc contrasta amb els petits cementiris rurals, sobretot els de la Catalunya pirinenca, que s’han mantingut al seu tradicional emplaçament (a la sagrera de l’edifici parroquial). El cementiri més petit de Catalunya és el de Bausen (a l’extrem nord-occidental del país d’Aran). Aquesta necròpolis acull una única sepultura que explica una emotiva història. A principis del segle XX, una parella del poble, el Sisco i la Teresa, van demanar casar-se, però el rector i el bisbe els van denegar el permís argumentant que eren parents. Pocs anys després la Teresa va morir, i el rector es va negar a soterrar-la al cementiri parroquial perquè “havia viscut en pecat”. Tot seguit, els veïns de Bausen van construir un petit cementiri que acolliria una única sepultura: la de la Teresa.