Tal dia com avui de l’any 1940, fa 80 anys, en el context inicial de la duríssima postguerra que havia seguit el conflicte civil espanyol (1936-1939), el dictador Franco presidia la cerimònia “d’adopció” de 82 pobles i ciutats de l’estat espanyol que, paradoxalment, havien estat destruïts durant la Guerra Civil (1936-1939) per l’artilleria de l’exèrcit franquista o per les aviacions dels règims nazi alemany i feixista italià. Per formar part d’aquell col·lectiu, la Dirección General de Regiones Devastadas, exigia que la trama urbana d’aquests pobles i ciutats havia d’estar destruïda en més d’un 75%. Aquella tètrica campanya d’enaltiment de la guerra i de sublimació de la mort, va ser batejada pel mateix règim com a “Pueblos adoptados por el Caudillo”.

En aquella nòmina de pobles “adoptats” (que presentaven més d’un 75% de destrucció) n’hi havia 18 de catalans i 23 de valencians, que representaven el 50% del total de l’estat espanyol, la qual cosa dona una precisa idea del nivell d’acarnissament que va esmerçar l’exèrcit franquista en l’ocupació de Catalunya i del País Valencià. Entre els pobles i ciutats catalanes destacaven Lleida i Tortosa; i tres capitals de comarca: les Borges Blanques, Móra d’Ebre i Gandesa. I entre les valencianes, Castelló, València i Alacant i sis capitals comarcals: Nules, Sogorb, la Vall d’Uixó, Xàtiva, Sagunt i Torrent. En canvi, inexplicablement, altres ciutats que havien patit una gran destrucció (com Barcelona, Reus, Granollers, Tarragona, o Figueres) van ser excloses.  

No obstant això, aquella campanya “d’adopció”, que es va presentar com una exhibició de múscul del règim franquista, va acabar com la immensa majoria dels projectes d’aquella naturalesa: aquelles “adopcions” van quedar en res, més enllà de la reconstrucció d’alguna infraestructura. A Tarragona, que havia patit un nivell de destrucció d'entre un 25% i un 50%, va haver de ser la iniciativa privada local la que emprengués mesures per ressituar els veïns de les cases destruïdes. L’any 1950 (deu anys després de les “adopcions” i d’una dura lluita amb les autoritats locals franquistes) un grup de promotors privats locals van iniciar la construcció del barri de Torreforta, destinat a emplaçar famílies que, durant una dècada, havien viscut amuntegades.