"Felicitats pel 'Joc de Cartes'", em diuen pel carrer. "Ets una prepotent" (i moltes altres coses que no em ve de gust reproduir), m’escriuen per xarxes. També, que la victòria "és d’una altra lliga". Del primer, no hi estic d’acord. Els comentaris als meus companys els vaig fer amb estima, ironia i rient-me del meu divisme. Ho sento pels qui no ho han entès així, però crec que diu més d’ells que no pas de mi.

És d’agrair que en un "Joc de Cartes" no hi hagi ganivetades i que regni el bon rotllo, i com a comunicadora sé quan haig de posar una mica de sal i pebre! (com diria la cuinera Carme Ruscalleda, que acaba de ser nomenada doctora honoris causa per la Universitat de Barcelona). Ja que "A Catalunya, el menjar és cultura", va dir la xef al paranimf.

Trobo a faltar unes crítiques més profundes com aquesta: vaig ser poc arriscada demanant els plats als altres restaurants. O per què de vegades no surten les postres al programa. La resposta és sempre el temps. "Espero molts d’unes gyozas i de la vida", vaig dir compartint taula amb els meus col·legues. No us enganyaré, i menys en aquesta secció que comença amb aquest article: recórrer a la part més caricaturesca de mi mateixa em va ajudar a superar uns dies molt complicats. Amb això no em vull justificar, sinó explicar als que tenen poca empatia, que no diguin per xarxes allò que no s’atreveixen a dir a la cara, perquè totes dues coses tenen repercussió a la vida real. És especialment preocupant aquest odi irracional cap a les dones, que, amb l’excusa de com vestim, busquen desautoritzar la nostra professionalitat. Que t’agradi l’art de vestir, què té a veure amb la teva feina? Precisament en el meu cas... les dues coses van de tenir un gust exquisit!

Els que defensen que no cal ser feminista és perquè han tingut el luxe de no haver patit el masclisme en primera fila

Suposo que deuen pensar que m’ho mereixo per anar de Carrie Bradshaw. Si m'haguessin dit "coixa", per posar un mal exemple, se m’hauria defensat, però el que m’han dit se suposa que m’ho haig d’empassar per anar "de guais". O no, després de veure com n'és de miserable alguna gent (de tots els gèneres), fins i tot després de la mort, amb Itziar Castro. Precisament ella, l’actriu que aquest any protagonitza l’anunci del Gremi de Restauració de Barcelona. El seu homenatge al Red Fish va ser únic: amb roses vermelles, les seves bombolles preferides, música i amb amics, que són família, que van fer l’esforç, juntament amb els seus pares, de celebrar la seva vida, encara que també ploràvem la seva mort. Replè de sororitat (Jennifer Hermoso i Irene Montero a la primera fila), vam prometre continuar el llegat que aquesta gran dona ens ha ensenyat. "Qui no és feminista és masclista", recordava la periodista Imma Sust, i somreia amb els ulls plorosos en recordar que els que assetjaven de petita la seva millor amiga després li demanaven fer-se una foto per pujar-la a Instagram. Sempre penso que els que defensen que no cal ser feminista és perquè han tingut el luxe de no haver patit el masclisme en primera fila.

Em nego a ser una "Catalanis Morrissette". És a dir, una dona posseïdora d’una modèstia submisa que consisteix a transmetre negativitat quan algú t’afalaga per caure bé. "Estàs guapa" / "Què va! He dormit fatal!" o tipus "Quin vestit més chulu!" / "Sí? Me l’he comprat perquè estava molt rebaixat al Black Friday". Traguem pit com Úrsula Corberó en rebre el seu Premi Ondas i felicitem-nos a nosaltres mateix@s encara que pensem que no queda bé: "M’ho dedico a mi per ser tan treballadora, tan valenta i tan maja". Ho sento, soc culpable: no vaig poder fer el postureig de #aixquinsnervis, soc moltes coses, però no falsa.

Del segon bloc de crítiques, hi estic totalment d’acord: "Si guanyes, el mèrit és del Xavier Pellicer". És cert: el mestratge és del xef d’un restaurant valent, saludable, biodinàmic i d’altíssima qualitat. Com a gastrònoma, sé molt bé el nivell de la seva cuina i es mereix l’estrella que la Michelin no li va atorgar aquesta última gala al Fòrum de Barcelona. No era supèrbia: era sinceritat i autenticitat. I com a sommelier, la meva seguretat es veia potenciada per l’extensa carta de vins de KM0, amb una gran selecció qualitat-preu-plaer de les onze denominacions d’origen catalanes. Tot plegat, sumat al fet que el seu menjar es posa bé —l’última experiència d’un gran àpat, per mi, és al lavabo—, em feia caminar com si sonés una cançó de Jennifer López. "Ignorem la nostra veritable alçada fins que ens posem dempeus", deia Emily Dickinson a inicis del segle XIX. Doncs per fi som gairebé al 2024, i els que han de posar-se vermells són els d'X (antic Twitter) i jo continuaré sent presumida com la rosa del Petit Príncep.

Són molts els que no volen participar a "Joc de Cartes". A tothom ens fa por l’exposició, que ens jutgin, que ens critiquin i mostrar les febleses (tant a la pantalla com a la vida). La nostra mida com a espectadors també fa palès el tipus de persones que som: les que sumen sempre o les que resten i es dediquen a trinxar el/la que destaca i és diferent. I als meus haters només els diré que en comptes de criticar (que arruga) als que participem a "Joc de Cartes", pensin en la covardia dels que no hi van i sobretot en la d’ells, que no donen la cara.