Tal dia com avui de l’any 1641, fa 383 anys, a Barcelona, Pau Claris, president de la I República catalana (1641) i, en aquell moment, president del Govern de Catalunya, moria després d’una llarga agonia. El juny de 1640, Pau Claris, en aquell moment president de la Generalitat, havia passat a liderar la Revolució dels Segadors, un formidable moviment de protesta contra els abusos i els crims que els Tercios hispànics cometien contra la població civil catalana. Aquella revolució derivaria cap a la Guerra de Separació de Catalunya, que s’iniciaria després del pacte catalano-francès de Ceret (setembre, 1640) i la derrota i humiliació hispàniques a Montjuïc (gener, 1641).
El Dietari de la Generalitat consigna que el dimecres 27 de febrer de 1641 “a tres quarts tocats de las onsa de la nit, donà l’ànima a Déu, qui la havia cridada, aquell gran restaurador de la nostra pàtria i mare Catalunya (...) causà esta mort tanta aflicció i desconsolació a tota la província (Catalunya) y en particular a la present ciutat (Barcelona), que des del major al menor ho sentiren tant que no y hagué ningú que no llensàs làgrimas per haver perdut lo pare protector y defensor y libertador de sa pàtria (...) prengan ànimo los catalans (...) que ha tingut un fill (Catalunya) que li ha donada llibertat (...) no li falten semblants fills en lo sdevenidor”.
Segons el professor Antoni Simon i Tarrés, catedràtic d’Història Moderna de la UAB, el gran especialista d’aquest període històric i autor de diversos treballs d’investigació, el president Claris va ser emmetzinat amb “Aqua di Napoli”, un potent verí elaborat amb arsènic i herbes. De fet, des del moment de la mort de Claris va circular la sospita de l’enverinament. Segons Roger de Bossost, baró d’Espenan i informador de la cancelleria de Versalles a Barcelona, Pau Claris hauria estat assassinat per agents hispànics al servei de Juan Valencia Herrera, el “Gran Espia del Reino”, i per ordre del ministre plenipotenciari comte-duc d’Olivares i del rei Felip IV.