Tal dia com avui de l’any 1938, fa 84 anys, acabava la batalla de l’Ebre, que havia estat la de més llarga duració i la més mortífera de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Aquesta batalla, que es va lliurar al curs baix del riu (entre Mequinensa i Amposta) va durar cent quinze dies (25 de juliol de 1938 a 15 de novembre de 1938), en el decurs dels quals van morir milers de soldats dels dos bàndols i de civils de la zona. Segons els historiadors que han estudiat aquest episodi històric les xifres de víctimes mortals se situarien entre les 13.250 que defensa Paul Preston (Universitat d’Oxford) i les 21.500  que comptabilitza Hugh Thomas (Universitat de Reading). Anthony Beevor (de la Universitat de Kent) eleva la xifra total de morts a 30.000.

La derrota republicana a l’Ebre precipitaria l’ocupació franquista de Catalunya. Després d’aquella desfeta, els rebels saltarien el riu —que havia estat la barrera que separava els dos exèrcits— i ja no trobarien cap mena de resistència més enllà d’alguns focus guerrillers que intentaven impedir l’avanç franquista. Lleida ja havia estat parcialment ocupada el 3 d’abril de 1938, i el 7 de gener de 1939 serien ocupats els barris de la riba esquerra del Segre. Tortosa va ser ocupada el 13 de gener. Dos dies més tard, el 15 de gener, van ser ocupades Reus i Tarragona. El 26 de gener Barcelona, i el 4 de febrer Girona. Les tropes franquistes van assolir la frontera francoespanyola entre els dies 7 i 9 de febrer de 1939.

Poc després de la conclusió de la batalla, el govern francès —presidit pel liberal Edouard Daladier— va preveure una entrada massiva de refugiats que volia evitar; i amb el suport del govern britànic —presidit pel conservador Neville Chamberlain—, de la Creu Roja internacional i de la Societat de Nacions, van proposar la creació d’una zona desmilitaritzada d’administració internacional entre el riu Tordera —al sud— i els Pirineus —al nord—, que havia d’acollir els 500.000 exiliats que, entre gener i febrer de 1939, acabarien passant a França. Aquesta proposta va ser rebutjada pel president Companys, perquè hi va veure la possibilitat que aquella regió desmilitaritzada acabés sent l’origen d’un futur estat independent català.