Com que prou advocats té Repsol per defensar-se de les acusacions de la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC), que molt bé podria considerar que són prevaricadores, ja ho farà i no és aquest ni el motiu, ni l'objectiu, d'aquest article: fer un al·legat de la petroliera espanyola de referència. Sí que ho és, en canvi, interpretar com les gasta el govern de Pedro Sánchez quan algú no li dona la raó o s'hi posa al davant defensant els interessos que li pertoquen. Per a això s'instrumentalitza des del poder la Fiscalia General de l'Estat, el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), el Tribunal Constitucional, la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) o tot allò a què es tingui accés, incloent-hi mitjans de comunicació. La manca de vots al Congrés dels Diputats i les derrotes parlamentàries troben la seva altra cara de la moneda en la llarga mà del poder de la Moncloa, que ni perdona, ni oblida.

En aquest context, cal entendre la sanció de 20 milions d'euros imposada per la CNMC per descomptes suposadament excessius i que, segons al·lega l'organisme, haurien tingut un efecte perjudicial en el mercat i en els competidors en un context de domini del mercat majorista. Competència prohibeix, a més, a Repsol i les seves filials optar a contractes públics. És evident que, en un altre context polític, la CNMC no hauria entrat en el tema, però el poder ara s'exerceix, per part del govern espanyol, deixant un rastre visible d'una certa fatxenderia, com volent que sigui evident a ulls de tothom. Cal anar una mica enrere per furgar en la irritació del govern Sánchez, que té el seu origen en deixar clar que qui la fa la paga. El gener del 2025, l'aliança aritmètica entre Junts, el PNB, el PP i Vox va fer possible que descarrilés definitivament l'impost a les energètiques, i Repsol en va ser una de les beneficiades.

La llarga mà del poder de la Moncloa de Sánchez ni perdona, ni oblida

El partit de Carles Puigdemont va negociar a canvi una sèrie de contrapartides a Catalunya, que es van traduir, entre altres coses, en una inversió superior a 800 milions d'euros per a una ecoplanta de metanol renovable a Tarragona, un projecte històric que crearà més de 340 llocs de treball. El govern espanyol va viure molt malament aquella gran derrota, que és a l'origen del desacord entre Junts i el PSOE, i les seves maniobres-amenaces no van quallar. Casualment, Repsol té un català com a president, Antoni Brufau, i un basc, Josu Jon Imaz, com a conseller delegat. Més recentment, Imaz, va ser convidat a la Casa Blanca a la trobada de Donald Trump amb diferents petrolieres mundials arran de la caiguda de Nicolás Maduro i el desig de l'administració nord-americana que les empreses inverteixin per reflotar el negoci petrolier de Veneçuela. Imaz, en el seu torn de paraula, va assegurar al president dels Estats Units que la petroliera espanyola estava preparada per invertir més a Veneçuela i triplicar la seva producció els pròxims dos o tres anys si es donen les circumstàncies necessàries i li va agrair haver obert la porta a una Veneçuela millor. Segur que a algú a la Moncloa li va grinyolar i hagués preferit que Imaz no hagués anat a la Casa Blanca, per sorprenent que hagués estat declinar la invitació.

No sé quina cara que se li deu haver quedat a Teresa Ribera, vicepresidenta primera i comissària de Competència de la Comissió Europea, que en aquelles dates, març de 2022, després de la invasió russa d'Ucraïna, va declarar com a vicepresidenta per a la Transició Ecològica del govern de Sánchez el seu agraïment a Repsol pels descomptes que ara la CNMC sanciona i va instar la resta del sector a seguir la senda de l'empresa presidida per Antoni Brufau. Llàstima que les hemeroteques existeixen i s'hi pot acudir i seguir el rastre d'aquell aplaudiment a l'hora d'aplicar aquells descomptes a transportistes i la rebaixa de 10 cèntims d'euro per litre a tots els clients professionals que paguessin amb la targeta Solred a les seves estacions de servei.

S'atribueix a Abraham Lincoln, que va exercir com a setzè president dels Estats Units i va liderar el país durant la guerra de Secessió, la frase següent: "Pots enganyar tothom una estona. Pots enganyar alguns tot el temps. Però no pots enganyar tothom tot el temps". Sánchez no passa dia en què no desafia amb afany i tossuderia aquesta màxima pensant que ell sí que pot enganyar tothom tot el temps. Per cert, els trens a Catalunya continuen sense funcionar i aquí també estaria bé fer cas a Lincoln, encara que el ministre Óscar Puente persegueixi els anteriors governs com si els socialistes no portessin a la Moncloa des del 2 de juny de 2018: no es pot enganyar tothom tota l'estona.