Amb Pedro Sánchez a Santiago de Xile presidint una cimera de l'esquerra llatinoamericana i posteriorment de visita oficial a l'Uruguai, el PSOE ha patit al Congrés (dels Diputats) la seva última patacada parlamentària abans de les vacances, i ha quedat meridianament clar que és molt lluny de poder tirar endavant iniciatives legislatives. El govern espanyol ja havia hagut de retirar les últimes setmanes les seves dues propostes estrella de tancament del curs polític, amb les quals pretenia donar una mica de llustre a una legislatura agònica: les 37,5 hores setmanals, un banderí polític de Sumar i Yolanda Díaz per guanyar musculatura política d'un projecte en hores baixes, i la reforma de la justícia que lidera el ministre Félix Bolaños i que té el sector en peu de guerra. En tots dos casos, Junts s'hi ha posicionat en contra, amb la qual cosa ha trencat la majoria d'investidura de Pedro Sánchez i ha obligat el govern espanyol a retirar-los de l'ordre del dia amb un discurs fal·laç avui dia, com que l'executiu espanyol volia continuar negociant aquestes dues lleis amb el partit de Carles Puigdemont.

Assumides pel govern espanyol aquestes dues desfetes, encara se n'ha trobat una de nova al ple d'aquest dimarts, quan no ha aconseguit prou vots per tirar endavant el reial decret llei impulsat per l'executiu per donar resposta a l'apagada general del 28 de juny passat. En aquest cas, Podemos, Junts, BNG, Vox i UPN ja havien deixat clar que hi votarien en contra, però els socialistes confiaven que els populars els donessin suport amb l'argument que acabarien fent el que fos millor per a les empreses. Feijóo, que també té els seus problemes interns per l'eclosió del cas Montoro i la magnitud exacta del qual encara és difícil de perimetrar, ha optat pel pragmatisme: el que li convé sempre a l'oposició és la derrota del govern. L'abraçada de les empreses pot esperar si amb això es trasllada a l'opinió pública espanyola que Pedro Sánchez no aconsegueix tirar endavant els projectes legislatius que són complicats i tampoc aquells que són aparentment fàcils que puguin prosperar.

Amb aquesta última patacada parlamentària, queda meridianament clar que el govern espanyol és molt lluny de poder tirar endavant iniciatives legislatives

Sánchez, des de Montevideo, va demanar a Feijóo quelcom tan senzill com l'abstenció i així tenir un petit triomf, però el sector més dur del PP s'hi va mostrar inflexible. Amb només una setmana, políticament parlant, al davant, el més probable és que d'aquí a pocs dies es doni el curs per tancat i els grans debats es posposin fins al setembre. Pedro Sánchez ha aconseguit arribar a l'estiu en unes condicions millors de les que pensava quan el seu secretari d'Organització, Santos Cerdán, va entrar a la presó de Soto del Real l'1 de juliol passat. Núñez Feijóo, en canvi, arriba pitjor del que estava el 16 de juliol, la vigília que un jutjat de Tarragona imputés l'exministre d'Hisenda Cristóbal Montoro de diversos delictes, com suborn de funcionari, frau, prevaricació, tràfic d'influències, negociacions prohibides, corrupció en els negocis i falsedat documental. Tot això per promoure reformes legislatives per les quals un despatx d'advocats creat per l'exministre, Equipo Económico, percebia importants comissions que pagaven les empreses beneficiades.

És veritat que és un cas de quan el PP governava, o sigui, del 2018, i el temps queda lluny de la trama actual de corrupció del PSOE i de la família de Pedro Sánchez. Però la figura de Montoro desperta tanta animadversió i el cas és d'un individu de mala categoria moral, que l'onada expansiva és enorme. Fins i tot potser superior al desenvolupament judicial que hi pugui haver i sobre el qual ens falten saber moltes coses, després de set anys d'una certa inacció judicial. Però això serà figues d'un altre paner i, ara per ara, el rellevant és el dany polític causat al PP, que no és petit, i que, sens dubte, amargarà les vacances al president del PP a Galícia. Unes setmanes, aquestes de l'estiu, que també permetran especular amb un possible reset de la legislatura, cosa que somien els socialistes per acostar-se el màxim possible al 2027, però per al qual —si més no fins ara— no estan disposats a pagar el que significaria una tranquil·litat que ara no tenen.