Quan portem vuit dies de la guerra dels Estats Units i Israel a l'Iran i el conflicte militar sembla decantar-se en contra del règim dels aiatol·làs, el president Donald Trump ha donat per conclosa l'operació Veneçuela, iniciada a Caracas amb la detenció i extradició per la força de l'expresident Nicolás Maduro el passat 3 de gener. Trump ha fet un pas previst, però que dona per acabada l'operació a Veneçuela amb el reconeixement del govern del país sud-americà liderat per la presidenta encarregada, Delcy Rodríguez. El president dels Estats Units no va donar cap pista sobre una transició més àmplia que satisfaci els interessos dels països europeus, amb la Premi Nobel de la Pau Corina Machado, per exemple, o amb algun dels altres aspirants que es mouen a les cancelleries de la UE.

Trump no vol compartir el rèdit que pugui suposar el canvi a Veneçuela i, en aquest aspecte, la seva política és clarament exclusiva. Primer els interessos dels Estats Units, segon els interessos dels Estats Units i així successivament. Sempre, a més, les seves intervencions militars porten el complement d'un botí empresarial que les justifica. En el cas de Veneçuela, Trump va explicar aquest dissabte en una cimera dels principals líders de la dreta llatinoamericana, amb motiu d'una cimera contra el narcotràfic, celebrada a Florida, que al costat del restabliment de les relacions diplomàtiques i consulars hi havia un acord històric sobre l'or veneçolà per permetre una estreta cooperació que faciliti la venda d'or i altres minerals veneçolans.

Washington està buscant un Juan Guaidó o una María Corina iraniana que acabi sent una figura de l'oposició externa, simbòlica i sense control institucional

L'ex número dos de Maduro, detingut a Nova York des de la seva extracció de Caracas, ha completat en un temps rècord la seva reubicació en el nou tauler. Sembla que, a més, compta amb prou suport militar perquè la seva cúpula també s'hagi adaptat ràpidament a la nova situació, com si no haguessin existit els anys anteriors. Segurament, l'èxit assolit a Veneçuela i la seva rapidesa és el que deu estar servint de patró en aquests moments a l'administració Trump. Washington està buscant un Juan Guaidó o una María Corina iraniana que acabi sent una figura de l'oposició externa, simbòlica i sense control institucional. Està buscant la seva pròpia Delcy Rodríguez iraniana: algú que provingui del mateix aparell del règim o dels seus marges més pragmàtics i que conegui els codis de poder des de dins.

No un convers ideològic, sinó un operador racional que entengui que el règim tal com existia ha deixat de ser viable i que l'alternativa a pactar no és resistir heroicament, sinó desaparèixer sota la runa. Algú capaç de fer el gir de 180 graus que la situació requereix sense que l'edifici s'esfondri del tot, perquè un Iran col·lapsat és tan perillós per a Washington com un Iran nuclear. Mentre esperem a veure si aquest futur arriba en algunes setmanes, Trump continua amenaçant amb cops molt durs i en molt poques hores, i afirmant que s'estava considerant seriosament la destrucció total i la mort segura de zones i grups de persones que fins ara no s'havien considerat com a objectius. Esbrinar si formen part del seu llenguatge fatxenda o del següent capítol de la guerra és una cosa que sabrem molt aviat.