S'han complert aquests dies dos anys des que Pedro Sánchez va dur a terme una de les jugades polítiques més sorprenents de la vida política espanyola: amenaçar de dimitir per considerar que s'estaven produint una sèrie d'atacs contra la seva dona, que li havien generat, va dir, una gran pressió personal i política. Va ser el 24 d'abril de 2024, a l'inici de la campanya de les eleccions catalanes, que acabaria guanyant, de manera clara, Salvador Illa el 14 de maig i que acabaria sent determinant per assolir la presidència de la Generalitat el 8 d'agost. Avui sabem que tot va ser, bàsicament, una maniobra per instal·lar un relat en l'opinió pública: la justícia no l'acceptava com a president del govern espanyol, anirien darrere seu amb males arts i la seva obligació era mantenir-se en el càrrec i desemmascarar els colpistes de toga i guant blanc.

Com a les pel·lícules, el protagonista, galant i seductor, intenta aparèixer defensant l'amor i la veritat davant d'un grup de malànimes que només volen el poder per fer diners i castigar els més desfavorits, ja que per això són de dretes. Però Sánchez no va dimitir, com és de sobres conegut, tot i que, en realitat, mai va tenir intenció de fer-ho. El president del govern espanyol és un animal polític que ha fet del seu manual de resistència una manera de viure. El cas de Begoña Gómez ha anat avançant judicialment i ara està pendent que se celebri el judici, segurament a principis de l'any vinent, pels delictes de tràfic d'influències, malversació, corrupció en els negocis i apropiació indeguda. L'acte de processament del jutge Juan Carlos Peinado ha estat recorregut per la Fiscalia i l'acusació particular ha demanat 24 anys de presó.

Dos anys després d'aquell episodi que se'ns va presentar com un exercici d'esfullar la margarida, avui el vaixell té molts més forats i el casc presenta danys estructurals

Però fins i tot aquest demolidor acte del jutge de fa un parell de setmanes ha deixat de ser rellevant en l'esdevenir de la política espanyola. L'argumentari de la Moncloa va, mediàticament parlant, molts passos per davant i el pòsit que deixa en la ciutadania el relat contraresta de sobres la realitat informativa. El mateix succeeix amb el judici de Koldo, Ábalos i Aldama pel cas de les comissions en la compra de mascaretes, que se celebra aquests dies al Tribunal Suprem. De fet, malgrat ser un autèntic calvari judicial la seva presidència en aquesta legislatura i de no disposar d'una notícia positiva des de fa mesos, la seva presidència no es veu amenaçada, ja que l'aritmètica política dona una suma impossible per desplaçar-lo de la Moncloa. Els vots de PP i de Vox requereixen el suport de Junts per Catalunya i del PNB, cosa que no entra en les previsions de Carles Puigdemont i d'Aitor Esteban.

No és exagerat dir que la política espanyola ha entrat en una fase de gran apagada, en què la foscor dels fets i les coses que succeeixen han deixat de ser rellevants. Ni el fet que no es puguin aprovar els pressupostos, ni la possibilitat del govern espanyol de dur al Congrés una iniciativa política per tirar endavant, ni que un grup polític que va donar els vots clau per a la investidura de Pedro Sánchez els retiri i demani la convocatòria d'eleccions. En aquesta travessia pel desert a la recerca de la supervivència bàsica, respon sempre el CIS i el seu president, Félix Tezanos, que fa una setmana el catapultava fins a 13 punts per sobre del PP. Una cosa tan irreal que no mereix cap altre comentari que destacar la manipulació de l'organisme.

Doncs bé, dos anys després d'aquell episodi que se'ns va presentar com un exercici d'esfullar la margarida, avui el vaixell té molts més forats i el casc presenta danys estructurals. Però, com l'orquestra del Titanic, els músics continuen tocant.