Si Pedro Sánchez pensava que el Comitè Federal del PSOE li donaria una mica d'oxigen polític i seria l'inici d'una mínima recuperació política, és evident que el president del govern ha fracassat absolutament. Si el seu objectiu era camuflar-se entre el congrés del Partit Popular, trobar poca oposició interna i presentar algunes mesures cosmètiques, com la seva aparició envoltat de dones pretenent aplacar el malestar per enregistraments masclistes que s'han divulgat de dirigents fins fa poc del partit, ha cobert l'expedient. En tot cas, el que queda és una mala explicació sobre els motius pels quals el capità del vaixell es queda "per encarar el temporal", l'admissió d'errors sense assumpció de responsabilitats i la prohibició de la prostitució.

Com que cada dos per tres llegim que una persona que havia estat donada per morta, que fins i tot el metge havia certificat la seva mort, ha arribat a ressuscitar al mateix tanatori, val la pena ser prudents. Però l'aspecte dels reunits al carrer Ferraz no es diferenciava gaire de les exèquies d'un ésser estimat, per més que el discurs polític i la resiliència del malalt puguin mostrar l'aparença contrària. Dubto molt que algun dels dirigents territorials presents hagi tornat al seu lloc de residència amb una mínima esperança. Més aviat penso que la seva intuïció s'apropa més a la idea que en algun moment tornaran a ser convocats perquè hi haurà un nou escàndol, una nova dimissió o alguna cosa fins i tot pitjor. Vaja, que ara els toca viure al dia.

L'exemple més real d'aquesta muntanya russa en què es troba el PSOE és l'anunci de la nova direcció del partit

Potser, l'exemple més real d'aquesta muntanya russa en què es troba el PSOE és l'anunci de la nova direcció del partit i la presència de Paco Salazar com a membre d'aquesta secretaria coral d'organització que han improvisat. Aquest tal Salazar tenia entre les seves responsabilitats la Coordinació Institucional de la Presidència del Govern. Avui era, per tant, el seu gran dia i era un col·laborador estret de Sánchez. La ministra portaveu, Pilar Alegría, el defensava cap a les 9.30 del matí i assegurava que posava les mans al foc per ell. No havia passat ni mitja hora, que queia de la nova direcció i s'apartava dels seus càrrecs institucionals, acusat per diverses dones de comportaments inadequats quan era el seu cap. És evident que no és una anècdota el que ha passat amb Salazar, sinó que dona una idea de la desintegració en què es troba sumida l'organització política més important d'Espanya o, almenys, de l'esquerra espanyola.

En aquest clima, el paper de Salvador Illa com a lloctinent de Sánchez és, si més no, cridaner. És l'únic baró amb autoritat política evident com a president de la Generalitat de Catalunya, i això ofereix una perspectiva gairebé única del poder d'un català en el PSOE des de l'inici de la transició. Superior, en aquests moments, al de Narcís Serra en els anys 80 i 90, que va arribar a vicepresident del govern amb Felipe González i allò no va acabar gaire bé. També més important que el de Josep Borrell, que va guanyar unes primàries, però mai va arribar a ser candidat en unes eleccions espanyoles, i menys president. Tot i que és natural de la Pobla de Segur, va ser originàriament un producte polític de la Federació Socialista de Madrid (FSM) i després va acabar engrossint-se en el PSC. La rebuda d'Illa a les portes de Ferraz, al crit de "Salvador, Salvador", dista molt de l'entrada de Page, a qui han acollit amb crits de traïdor.

La metàfora utilitzada per Sánchez per justificar la seva permanència segons la qual el capità es queda per trampejar el temporal és evident que no és encertada i que és més pròpia d'un polític de secà. Aquí no hi ha hagut un temporal, sinó que si alguna cosa ha passat és que molts dirigents, encara no sabem quants, s'han dedicat a rebentar el casc del vaixell fins que hi ha entrat aigua per tots els forats i ha quedat a mercè dels corrents i el vent sense poder mantenir el rumb. I això, els que entenen de nàutica, ja saben que no acaba bé.