En un país en què les infraestructures funcionen, o sigui, un país normal, les incidències que es produeixen no haurien de ser notícia. De tant en tant, hi podria haver algun problema, i seria normal, perquè estadísticament els contratemps formen part de la normalitat. El que no és normal i no deixa de ser una autèntica presa de pèl als ciutadans de Catalunya és la situació de Rodalies, una veritable i immerescuda tortura per als usuaris que no saben mai si el seu tren funcionarà i tampoc quan arribarà a destí. Passen els anys, els governs d'un color i d'un altre, i la situació continua sent a grans trets la mateixa. La primera notícia del dia és la gran majoria dels matins que alguna línia de Rodalies no funciona. Que a tal o tal estació els retards seran importants i que s'aniran acumulant o solucionant, depèn de la gravetat, al llarg del dia.

Aquest dimarts, el Govern ha ofert una imatge preocupant, per fer servir un qualificatiu suau, de la dimensió del problema. Amb les dades disponibles, aquest 2023, només hi ha hagut 44 dies sense incidències en el sistema de Rodalies. Tenint en compte que ja han passat una mica més de nou mesos, podem establir una mitjana que només ha funcionat correctament cinc dies del mes. En el cas de juliol i agost, la situació ha estat encara pitjor: s'ha produït una incidència atribuïble a la infraestructura o al material rodat cada dos dies. I sent així, i tenint tota la força política perquè no sigui així, no hi ha manera d'aconseguir el traspàs de Rodalies a Catalunya. Que la gestió del drama més gran que pateixen diàriament els ciutadans de Catalunya sigui de competència autonòmica.

Almenys fa quinze anys que els diferents presidents de la Generalitat —Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès— reclamen als diferents presidents del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, el traspàs de la infraestructura i tots els inquilins de la Moncloa se'ls han espolsat amb promeses o amb negatives, però amb un resultat idèntic. Es fan passos en la gestió, però no en la titularitat, autèntica mare dels ous en la negociació, ja que des de Madrid s'entén que una transferència d'aquesta naturalesa trenca la unitat ferroviària. I així van passant els anys i van creixent els problemes. La Generalitat gestiona Rodalies, però la infraestructura pertany a Adif i està operada per Renfe. Al complex magma del Ministeri de Foment, Adif (Administrador de les Infraestructures Ferroviàries de l'Estat) és el titular de la infraestructura i Renfe n'és l'operador; i ambdues entitats empresarials reporten al ministre o la ministra de torn de l'avui anomenat Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, i que, a més, ostenta la catalana Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà, que suposo que no ho devia estar passant especialment bé.

La pregunta que ens hem de fer és la següent: fins quan el Govern de la Generalitat i els partits catalans estan disposats a acceptar aquest caixa o faixa? Perquè si la política té per objectiu el benestar dels ciutadans, aquí hi ha un dèficit que no té gaire sentit continuar prolongant. Igual que des del punt de vista de les entitats i des de les organitzacions empresarials i sindicals hi ha un consens en reclamar a l'Estat la transferència de la titularitat de Rodalies: per què no poden posar-se d'acord tots els partits catalans?, que els votants unionistes no l'agafen?, que no arriben també tard a la feina?, que no pateixen la gravetat del problema? Com pot ser que tots els bascos sense distinció d'ideologia estiguin a favor del concert i a Catalunya es faci partidisme amb el benestar dels ciutadans?