En plena crisi a Ceuta, amb el govern espanyol incapaç de retornar la ciutat a la normalitat i el ministre de Justícia marroquí demanant una taula de diàleg per negociar el futur tant de Ceuta com de Melilla, sobre les quals Abdellatif Ouahbi reivindica un dret històric i geogràfic, el govern espanyol i el Partit Popular han posat l'última cirereta que faltava al pastís. Desplaçar o no desplaçar Felip VI fins a les ciutats de sobirania espanyola per plantar cara a Mohamed VI. En un Estat en què el Rei regna però no governa, hi ha, almenys, tres posicions. La Moncloa no vol ni sentir a parlar del viatge de Felip VI, un gest que al Marroc seria vist amb hostilitat i d'això ja hi ha precedents: quan Joan Carles I va viatjar el 2007 a les dues ciutats africanes va desfermar una greu crisi diplomàtica, arribant a retirar el Marroc provisionalment el seu ambaixador a Espanya.
Havien passat, el 2007, vuitanta anys de la visita anterior i única fins aquella data: la que va protagonitzar Alfons XIII el 1927, en un context marcat pel final de la guerra del Rif. Aquesta visita de Felip VI seria, en conseqüència, la tercera de la seqüència històrica i el govern de Pedro Sánchez no està per la feina. Aquest dissabte, Alberto Núñez Feijóo ha entrat de ple al tema i ha reclamat al govern espanyol que deixi anar el Rei a Ceuta i Melilla. No només això, també ha afirmat que està convençut que Felip VI vol anar-hi i, en conseqüència, ha d'autoritzar la visita. No recordo moltes situacions en què els dos principals partits espanyols hagin situat el cap de l'Estat enmig del debat polític i se l'hagin llençat l'un a l'altre com un element més de la batalla que mantenen.
La qüestió no és ni de bon tros banal, ja que el que està en joc és l'estratègia guanyadora davant del Marroc: mentre el govern espanyol imprimeix dosis importants d'elogis cap a la cooperació del Marroc, el PP l'acusa de tenir una actitud molt tova amb qui va permetre la invasió del passat 30 de juliol. Felip VI ha fet gestos com prometre al president de la ciutat de Ceuta que viatjarà quan es donin les condicions. I, dit això, se'n va anar de vacances, pel que sembla amb direcció a Grècia, mentre Pedro Sánchez prossegueix les seves a La Mareta, a l'illa de Lanzarote. Una situació, aquesta última, que fins i tot ha provocat hilaritat en alguns sectors socialistes. El president de Melilla, Juan José Imbroda, ha intervingut en la polèmica assenyalant que havia arribat el moment que el viatge es fes sense més dilació.
No recordo moltes situacions en què els dos principals partits espanyols hagin situat el cap de l'Estat enmig del debat polític i se l'hagin llençat l'un a l'altre com un element més de la batalla que mantenen
És evident que la greu crisi de Ceuta està lluny d'acabar. Tant la que col·lapsa els serveis públics com la politicoinstitucional. El fet que el Ministeri de Sanitat hagi convocat d'urgència les comunitats autònomes a una reunió dilluns que ve per activar un mecanisme de solidaritat per enviar vacunes contra el xarampió, la varicel·la, la pòlio, el tètanus o la diftèria, ja ofereix una foto clara de quina és la situació, més enllà de qualsevol declaració. I, per afegir més pressió política, el Marroc ha demanat a Espanya els cossos dels migrants morts a Ceuta durant la invasió. Ho fa 23 dies després i just quan veu que la posició espanyola és la més feble de les últimes dates.
I el Marroc, quan ensuma sang, no es conforma de fer declaracions. El règim té una experiència reconeguda a aprofitar les escletxes que tingui el seu rival, i aquí estan els Estats Units i Israel bastint ponts amb Mohamed VI mentre l'Espanya governant té més arguments que aliats, perquè la seva posició a escala internacional no passa pel seu millor moment.