Ha estat marxar Pedro Sánchez de tornada a Madrid i que es publiquessin les informacions sobre la taula del diàleg, que aquell punt de tensió i crispació entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya de la vigília sembla haver caigut en picat i tot són apel·lacions a recompondre ponts i a superar l'episodi. El Govern intenta de nou ser una barca estable allunyada de la confrontació entre els dos partits que l'integren, conscients segurament ambdós que a la política catalana les crisis duren unes quantes hores, si no estem parlant d'una altra cosa, la ruptura, i això, ara com ara, no és a sobre de la taula.

Pere Aragonès i Jordi Puigneró, president i vicepresident, que no tenen mala relació, van iniciar formalment el desglaç en el matí d'aquest dijous amb la voluntat que a la reunió de l'Executiu català de dimarts vinent quedin els mínims rastres possibles del desacord. Reconec que no és tasca fàcil, però les discrepàncies entre els partits independentistes sobre la taula de diàleg no haurien d'afectar la gestió del Govern. És una línia molt fina, ja que la contaminació és fàcil, però per això, entre altres coses, a començaments de setembre ja vaig defensar des d'aquest espai una taula més política, molt més àmplia que el que són els dos partits de l'Executiu català i sense membres del Govern més enllà d'una cosa tan òbvia com la presència del president Aragonès. Amb aquest plantejament, molt més pràctic i realista davant l'amalgama que és avui el moviment independentista, la recent crisi no hauria existit.

La pena de tot plegat és que Sánchez s'ha passejat com a cal sogre —"como Pedro por su casa", que es diu en castellà— en la seva visita a Barcelona. Fins i tot se n'ha sortit de franc en el tema de la retirada de la inversió de 1.700 milions d'euros per a l'ampliació de l'aeroport del Prat. Una obra de prou envergadura i de complicacions mediambientals tan importants que no pot tancar-se amb un caixa o faixa propi d'un colonialisme inacceptable. Sobretot si qui tracta de forçar la teva decisió és l'actual responsable polític de l'espoli de més de 16.000 milions anuals que pateix Catalunya des de fa dècades i que resoldria un pacte fiscal en forma de concert econòmic.

Però lluny de tot això, la ministra de Transport, l'exalcaldessa de Gavà Raquel Sánchez, ha tancat qualsevol possibilitat que la inversió de 1.700 milions estigui en el pla quinquennal del govern espanyol que s'aprovarà a finals d'aquest mes de setembre. No deixa de resultar paradoxal que qui proposa com a única solució al conflicte territorial entre Catalunya i Espanya potenciar la via de les inversions en infraestructures retiri els milions de sobre de la taula i traspassi la responsabilitat a qui els ha perdut. De bon començament i sense cap negociació. I tot això sense posar-se vermell.