​Des de fa uns mesos, de fet, des del mateix moment de l'acord del maig passat per formar el nou Govern a Catalunya, es parla de l'anomenada taula de diàleg, que ens hauríem d'acostumar a denominar de negociació. Així, almenys, aconseguiríem que no sigui confosa, com pretén Pedro Sánchez, amb unes xerrades de cafè, uns exercicis espirituals de reconciliació i unes sessions on l'independentisme es fustigui i assumeixi els seus errors.

També s'ha discutit fins a la sacietat sobre si es pot esperar algun resultat que desencalli —o si més no encarrili— el conflicte polític i nacional entre Catalunya i Espanya, i, en menor mesura, encara que no menys important, també sobre quin ha de ser el perfil dels membres, almenys per part catalana, que s'asseuran a la taula en la reunió prevista per a la tercera setmana de setembre. Perquè ningú no s'enganyi, es pot recordar que va ser el mateix govern Sánchez el que va reconèixer l'existència d'un "conflicte sobre el futur de Catalunya" en l'anomenada declaració de Pedralbes, fruit de l'única reunió de la taula celebrada fins ara, el 20 de desembre del 2018.

El fet que hi hagi un consens bastant generalitzat dins de l'independentisme —que jo comparteixo del tot— que, lamentablement, la pròxima cita no servirà per a res perquè l'Estat espanyol no veu aquest fòrum com una cosa rellevant i definitiva, sinó com un tràngol necessari fruit del suport parlamentari d'Esquerra Republicana a Pedro Sánchez, no hauria de ser excusa perquè, des de la part catalana, les coses es fessin el millor possible i responguessin a l'ambició política més gran.

A hores d'ara, per part espanyola almenys, les cartes ja són a sobre de la taula: el conflicte català ha desaparegut de la seva agenda política. Ho va avançar el diari El País a començaments del mes d'agost, ho han propagat aquest estiu els ministres més importants, en tots els mitjans de comunicació en els quals han tingut oportunitat de parlar, i ho ha reblat, sense cap pudor, Sánchez, aquest dimecres, en una conferència a la Casa Amèrica de Madrid en la qual va avançar les seves prioritats per al curs polític.

Allà, va desgranar un a un els seus objectius del curs que ara s'inicia i Catalunya no va existir. Es va confirmar, per si hi havia dubtes, que el govern espanyol dona per tancat, fins a nou avís independentista, el contenciós català. I se sent tan alleujat, una vegada creu haver superat l'envestida de les dretes pels indults parcials als presos polítics, que també ha aparcat la promesa reforma del Codi Penal, que havia d'abordar la modificació dels delictes de sedició i de rebel·lió.

Per tant, ningú no s'ha de sentir enganyat sobre les intencions de Sánchez: marejar, marejar i marejar. I que es parli dels temes propis d'una agenda autonòmica, com són, en aquests moments, l'ampliació de l'aeroport del Prat i els possibles Jocs Olímpics d'hivern per a la candidatura Barcelona-Pirineu, en la qual sembla que caldria encaixar, a més, les pistes d'esquí de l'Aragó. Seria una cosa semblant a la versió d'última generació del "tites, tites, tites" que va encunyar, amb gran encert, Jordi Pujol, en un míting electoral el 2002, en parlar de la històrica actitud dels governs d'Espanya amb Catalunya.

Què ha de fer, llavors, l'independentisme català en el que s'ha anomenat el "mentrestant" abans d'un hipotètic nou embat amb l'Estat espanyol? En primer lloc, deixar una vegada i una altra meridianament clar que reuneix la majoria política i social a Catalunya i exhibir-la desacomplexadament. En segon lloc, demostrar amb fets que conserva les seves ambicions intactes i que la independència de Catalunya és un objectiu polític assolible, no únicament un anhel romàntic.

En tercer lloc, exhibir que el moviment és viu, disposat a reprendre la marxa, quan es constati que la taula de negociació no servirà per a res. Ajustar-se a aquest guió seria la millor manera de fer evident que el que ha succeït a Catalunya des de 2012 no és un suflé, sinó l'expressió d'una ciutadania exigint la seva llibertat nacional.

Si per a l'Estat la taula de negociació és únicament un paperot, per a l'independentisme ha de ser la palanca que permeti desemmascarar internacionalment l'immobilisme de totes les estructures espanyoles perquè res no canviï. També la nul·la voluntat que té d'acceptar la decisió democràtica de la majoria dels catalans. El mateix immobilisme que fa que no es preservi la immunitat del president Carles Puigdemont i de la resta d'eurodiputats en l'exili, que s'atropellessin al judici del Tribunal Suprem els drets dels presos polítics i que es vulnerin les últimes decisions del Consell d'Europa. En definitiva, situar Espanya com el que és: un estat poc homologable amb les democràcies europees.

Aquest objectiu es podrà aconseguir, sent el resultat final de la taula un clamorós fracàs anunciat, si les coses es fan bé, amb ambició i amb intel·ligència. Només així es podrà contrarestar l'exagerada i falsa campanya de Sánchez, regada amb diners públics —que alguns mitjans internacionals ja han comprat— segons la qual és l'independentisme el qual no vol dialogar. Però si alguna cosa ha estat l'independentisme des de sempre és el campió mundial del diàleg! En l'altre costat, mai no hi ha hagut ningú disposat a negociar, fent realitat la màxima aquella que Espanya, en matèria territorial, no negocia, sempre imposa per la força.

Tenint clara l'actitud, l'agenda i els temes —amnistia, referèndum i autodeterminació— queda l'important assumpte dels noms. I aquí és on, pel que sento —i lamento dir-ho— s'està abordant la qüestió sense estratègia, ambició, ni generositat. La taula de negociació del conflicte entre Catalunya i Espanya no pot ser una taula més de les que mantenen els governs espanyol i català. I que en aquests moments ja són, almenys, quatre: la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, la Comissió Bilateral d'Infraestructures, la Comissió Mixta d'Assumptes Econòmics i Fiscals i la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat. Quin sentit té, llavors, una cinquena taula igual que les altres quatre existents?

Cal sortir com més aviat millor de l'espessa teranyina que ha teixit Pedro Sánchez i en la qual els mateixos interlocutors parlaran de tot en taules diferents. ¿No havíem quedat que el Govern gestionava el dia a dia dels catalans, amb els vímets de l'autonomia, i que els partits independentistes i les entitats sobiranistes s'encarregaven del nou full de ruta cap a la independència? Doncs faci's així.

No ha de ser el Govern qui sigui a l'altre costat de la taula del president del govern espanyol sinó el conjunt de l'independentisme, encapçalat pel president Pere Aragonès. Però no hi ha de ser ningú més del Govern.

No ha de ser llavors el Govern qui sigui a l'altre costat de la taula del president del govern espanyol —òbviament, si no hi és Sánchez no s'ha d'anar a la reunió— sinó el conjunt de l'independentisme, encapçalat, això sí, per la primera autoritat de Catalunya: el president Pere Aragonès. Però no hi ha de ser ningú més del Govern.

Si la delegació catalana es contempla amb mirada àmplia, sense exclusions, i amb la voluntat d'imposar el respecte més gran possible a l'Estat espanyol i, alhora, despertar la repercussió internacional més gran, hi haurien de ser els pesos pesants d'Esquerra i de Junts. De la mateixa manera, això garantiria la desautonomització de la taula, trencant així l'oportunisme de Sánchez i reconduint-la cap al seu únic sentit possible: el d'un fòrum polític resolutiu —i de diàleg i negociació, és clar— sense cap limitació. I en el qual, a més del faristol públic, hi hagi un espai de discreció.

Al costat d'Aragonès (qui a més de president de la Generalitat és coordinador del partit) s'haurien d'asseure Oriol Junqueras (president d'ERC) i Marta Vilalta (secretària general adjunta), en no poder ser-hi Marta Rovira, exiliada a Ginebra. Per part de Junts, serviria el mateix esquema ja que el president Carles Puigdemont és exiliat a Brussel·les: Laura Borràs (presidenta del Parlament i candidata de Junts a la presidència en les eleccions del 14-F), Jordi Sànchez (secretari general) i un tercer nom (per què no incorporar una personalitat de relleu que reuneixi unes característiques específiques?). En el cas d'un nou integrant dels dos partits, podrien ser els presidents dels grups parlamentaris a la Cambra catalana o altres dos presos polítics indultats.

Però considero un error que la part catalana quedi encotillada en una representació d'ERC i Junts. Hi haurien de ser la CUP, Òmnium Cultural i l'ANC, amb les seves figures de més relleu. Algú s'imagina una delegació catalana composta per personalitats com les següents: Pere Aragonès, Laura Borràs, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Dolors Sabater (la candidata de la CUP), Jordi Cuixart i Elisenda Paluzie? Sens dubte, això li trencaria a Espanya tots els esquemes.

Ja sé que s'hi pot enviar una delegació d'un perfil més baix i, com s'està pensant, que un nou estat major, amb el Govern —com al 2017— estableixi les línies mestres de la negociació des de fora. Però la partida de la taula de diàleg també es juga des de la visualització internacional dels actors presents. D'aquí la importància de demostrar que en la negociació i el diàleg es posa tota la carn a la graella. Que ha estat una vegada més Espanya la que ha fallat i no ha volgut negociar.