Tot val per defensar Espanya. Aquesta sòrdida explicació del ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, entre els anys 2016 i 2018, per tant, responsable de la seguretat en el moment àlgid del procés —lleis de desconnexió, referèndum i proclamació al Parlament de la independència—, hauria de ser una carta de presentació per als eurodiputats de la comissió Pegasus que dilluns i dimarts visiten Madrid. Zoido no és un personatge del passat: actualment és membre del Parlament Europeu i actua com a coordinador de la comissió que ha d'analitzar l'espionatge als independentistes catalans. Espanya ha escollit alguns llocs clau de la comissió Pegasus per provar de rebaixar la importància de l'escàndol internacional de l'espionatge. I ha disminuït la importància de la interlocució dels seus contactes amb l'Eurocomissió fins a deixar-la en un secretari d'Estat tan distant del que s'està investigant com el secretari d'Estat per a la Unió Europea. Si això ho fes un govern del PP en comptes del compost pel PSOE i Unidas Podemos, les protestes de l'esquerra espanyola i també de la catalana se sentirien a milers de quilòmetres. Ara, en canvi, només se sent el silenci.

Una desena d'anys de persecució i espionatge no quedaran en res. Això segur. Serà una qüestió de temps i s'arribarà tard a saber-se la veritat. Ara es comencen a confirmar notícies de l'any 2012. Amb dates desincronitzades amb la realitat, però ja no discuteix ningú que hi va haver una Operació Catalunya que va tenir la seva part d'investigació il·legal de líders polítics i socials, però que també va penetrar en àmbits financers, empresarials i mediàtics. No ho discuteix l'Estat, que, en tot cas, es justifica. No ho discuteixen els policies de la trama corrupta i il·legal, amb Villarejo al capdavant. I no ho discuteixen els diaris que negaven aquesta actuació politicopolicial o bé es posaven de perfil i que ara miren d'encapçalar, gairebé una dècada després, les denúncies del que va passar aquells anys.

Zoido no hi era el 2012, hi havia Jorge Fernández Díaz. Com no hi és ara, ja que va ser substituït per Fernando Grande-Marlaska el juny del 2018 i que encara segueix en el càrrec. Però hi ha un invisible fil entre els tres ministres de l'Interior d'aquesta última dècada: tot val per defensar Espanya. Uns amb més malaptesa i els altres intentant passar una mica més desapercebuts, però l'espionatge als independentistes catalans ha estat una constant il·legal i matussera. No els hauria de costar gaire als membres de la comissió del Parlament Europeu arribar a aquesta conclusió, ja que el rastre és relativament fàcil de seguir. Dubto molt que es pugui trobar un estat del nostre entorn en el qual es pugui certificar que quatre presidents de govern, en aquest cas de Catalunya, hagin patit consecutivament una situació com aquesta. Des d'Artur Mas fins a Pere Aragonès, passant per Carles Puigdemont i Quim Torra.

L'últim d'ells, el president Aragonès, data de la presidència de Pedro Sánchez i va tenir lloc en moments clau de la política espanyola i catalana. Un d'aquests moments, quan Esquerra havia de decidir la seva posició política al Congrés dels Diputats. I això que els republicans eren uns aliats estables de la majoria parlamentària de Sánchez al Congrés dels Diputats. Segurament, sabem només la punta de l'iceberg del que l'Estat ha estat fent amb Catalunya, de la informació obtinguda i, fins i tot, de l'ús que n'ha pogut fer. Perquè el que és segur és que s'han violentat comunicacions, s'han fet servir recursos polítics per acabar amb adversaris polítics i s'han dut a terme nombroses accions il·legals. I s'ha mirat descaradament cap a un altre costat en nom de la unitat d'Espanya.