Abans de l'estiu, els representants d'una important immobiliària de Barcelona i el seu cinturó industrial m'expressaven la seva posició sobre el mercat de lloguer: "Hem desistit de centrar-nos en aquest negoci. La nostra cartera s'ha reduït més de la meitat i lloguem només entre la bossa de persones que directament o indirectament coneixem". Coincidint amb les vacances o el final d'aquestes, s'han publicat en diferents mitjans notícies preocupants sobre el mercat de lloguer de llarga durada. Unes diuen que l'oferta s'ha contret aproximadament un 40% l'últim any. Una altra, que la zona metropolitana de Barcelona ha registrat una caiguda superior al 21% en la firma de nous contractes entre abril i juny de 2025. Una tercera, que la llei d'habitatge ha agreujat la situació, la qual cosa ha portat a una reducció de l'oferta de lloguer de llarga durada i un augment dels lloguers de temporada. La llei i la seva aplicació en zones tensades han provocat també que els propietaris retirin pisos del lloguer per vendre'ls.

És evident que les dades no ajuden el relat oficial que amb les mesures adoptades els preus es contindrien i estarien més a l'accés de la ciutadania. El sector tenia raó i avui llogar un pis és gairebé un objectiu impossible, es posin com es posin les diferents administracions. A més, què ha passat? Doncs que el mercat de lloguer temporal o estacional, un àmbit fora del radi d'acció de la llei de preus, ha experimentat un creixement sense precedents, ja que molts propietaris ho perceben com una alternativa més segura. De fet, mentre que en territoris com Madrid el 15% dels immobles promocionats són arrendaments temporals, a Catalunya aquest percentatge s'eleva fins al 52%. Per si no n'hi hagués prou, l'Associació de Promotors de Catalunya ha alertat sobre el fet que gairebé una cinquena part de les inversions previstes en promoció d'habitatge s'han desviat cap a comunitats autònomes amb marcs reguladors més estables, com Madrid o Màlaga. A més, un alarmant 44% dels projectes destinats al lloguer residencial han estat interromputs indefinidament en espera de clarificacions normatives o canvis polítics.

Sortir d'aquest atzucac és obligació de tots si no volem que ningú pugui viure a la seva ciutat encara que ho desitgi perquè és impossible quedar-s'hi. Ja molts no poden, però a aquest pas no podrà ningú. I el que és pitjor, ningú no es farà responsable

Certament, no és, com tantes altres vegades, el que es perseguia i és que aquest tipus de legislacions és molt difícil que tirin endavant sense la complicitat del sector. Al final, són ells els que tenen més informació i coneixen perfectament els propietaris i el seu temor de llogar un habitatge no només perquè era un refugi del seu patrimoni, sinó per la inseguretat davant de les ocupacions. El marc legal actual s'haurà de modificar si no es vol que es produeixi una inevitable deslocalització d'empreses i capitals cap a mercats més predictibles, que podria ser irreversible. Si es consolida l'actual situació, el lloguer residencial tradicional continuarà perdent pes de forma accelerada a Barcelona i a les ciutats catalanes on la demanda és més gran, i hi haurà un moment en què no hi haurà res a fer, ja que no quedaran habitatges per arrendar o el preu encara serà més desorbitat que ara. No som tan lluny que això passi, lamentablement. Una dada: fa dos anys, cada immoble que sortia al mercat comptava amb uns 77 interessats. Però ara la xifra s'ha multiplicat fins a assolir els 341.

És urgent que administracions i sector privat siguin capaços de canviar aquesta dinàmica i poder garantir l'accés a l'habitatge. Encara que sigui tirant enrere coses que no han funcionat i han generat un efecte contraproduent al perseguit per administracions i partits que van aplaudir d'allò més, ja que aquesta vegada sí que seria la solució. Doncs no, tenim un mercat més rígid, menys dinàmic i amb menys oferta. Sortir d'aquest atzucac és obligació de tots si no volem que ningú pugui viure a la seva ciutat encara que ho desitgi perquè és impossible quedar-s'hi. Ja molts no poden, però a aquest pas no podrà ningú. I el que és pitjor, ningú no es farà responsable que això hagi passat, ni el sector públic ni el privat, que dirà que ha estat l'administració la que l'ha tret de l'equació per falta de confiança en ells.