Amb poques hores de diferència, Lionel Messi i Novak Djokovic protagonitzaven una gesta esportiva gairebé impossible a 39 anys, i que demostra la diferència que hi ha quan hom ja només lluita amb ell mateix perquè ha esdevingut una llegenda. El futbolista argentí va liderar la remuntada de l'Argentina contra Egipte. No només la futbolística, cosa habitual en el 10 de l'albiceleste, sinó l'emocional. La d'una estrella llegendària que va destrossar estadístiques i va creure en una cosa que semblava impossible. Va ser el primer cop en 190 ocasions semblants a la història dels Mundials que un equip aconsegueix guanyar un partit en els 90 minuts després d'estar dos gols per sota a 20 minuts per arribar al temps reglamentari. Messi va participar en els dos primers gols del miracle d'Atlanta —donant una assistència en el primer i sent l'artífex de l'empat a dos— i va assolir els 8 gols en aquest Mundial 2026, en què encapçala en solitari la taula de golejadors per la Bota d'Or, al davant del francès Kylian Mbappé i del noruec Erling Haaland.
El serbi Novak Djokovic no va ser menys, i a la pista de Wimbledon va protagonitzar una gesta semblant, en derrotar el canadenc Félix Auger-Aliassime, número tres del torneig i quart de l'ATP, en el partit de quarts de final més llarg de la història del torneig: cinc hores i quinze minuts. Djokovic té 25 títols de Grand Slam, cosa que el converteix en el tennista masculí amb més títols de la història en aquesta categoria, i 7 els ha conquerit a l'herba de Londres. El seu palmarès és estratosfèric: amb aquesta victòria ha arribat a la seva quinzena semifinal a Wimbledon i la número 55 en tornejos de Grand Slam i suma 8 semifinals consecutives a l'All England Club, superant el rècord anterior de Roger Federer. I el que té més meritori, s'ha convertit en el segon tennista més longeu (39 anys) que arriba a semifinals a Londres en l'etapa professional, al darrere de Ken Rosewall el 1974.
Sempre són molt interessants les històries d'esportistes icònics, perquè al darrere seu sol haver-hi una biografia d'esforç, de superació i d'inconformisme
En el cas del serbi, encara és més meritori que el cas del tennista australià, que va guanyar 8 Grand Slam, ja que els esportistes cada vegada comencen abans la seva carrera. De fet, el rival de Djokovic a les semifinals, l'italià Jannik Sinner, número u del món, té 24 anys i el canadenc a qui ha guanyat a quarts de final n'ha fet 25. Al món de l'esport, hi ha una reduïda llista de jugadors excepcionals en cada moment i en cadascuna de les disciplines. Alguns de molt llorejats i que tenen guardons que difícilment altres aconseguiran obtenir. Després hi ha els que transcendeixen aquest reduït rànquing, els que són quelcom més: irrepetibles, icònics. I Messi i Djokovic estan en aquesta classificació. De la Pulga en vam gaudir al Camp Nou i una generació de barcelonistes vam formar part d'aquesta història de privilegiats que vam poder admirar-lo cada quinze dies a l'estadi. Difícilment ens tornarà a passar amb algú a aquest nivell i durant tants anys.
Sempre són molt interessants les històries d'esportistes icònics, perquè al darrere seu sol haver-hi una biografia d'esforç, de superació i d'inconformisme. Només així s'explica que puguin estar durant tants anys a dalt de tot. En acabar el matx, els companys de Messi el van mantejar com si haguessin guanyat una final, mentre el 10 plorava al camp. Un dels seus companys, Lautaro Martínez, va destacar al final del partit que Messi era el guia i l'exemple que empenyia el grup a competir fins al final en les situacions més extremes. Sense ell, no hauríem guanyat. El 10 va parlar sense embuts: "Sincerament, em va passar de tot pel cap quan anàvem 0-2. Pensar que la meva història als Mundials podia acabar així, d'aquesta manera, amb el penal fallat... no ho podia assimilar. No podia acabar avui". És molt probable que Djokovic no guanyi Wimbledon i Messi no aixequi per segona vegada la copa de campió del món. Però qui sap, les llegendes són capaces de tot. Fins i tot d'infondre por als seus adversaris.