Es complirà aquest dimecres un any des que el democristià Friedrich Merz va assumir el càrrec de canceller federal d'Alemanya, el desè a ocupar aquest càrrec, substituint el socialdemòcrata Olaf Scholz. No va ser una victòria clamorosa la de la democràcia cristiana, que tan sols va pujar una dotzena d'escons i, per contra, va ser una desfeta per a l'SPD, que va perdre 86 escons al Bundestag. La gran beneficiada de tot plegat va ser la ultradreta AfD, que va augmentar en gairebé 70 escons i va avançar els socialdemòcrates. La tradició alemanya de governs de coalició va orientar el govern cap a un acord entre la CDU i l'SPD que, lluny de ser una maquinària ben greixada com antany, s'ha vist esquitxat per crisi, desacords i conflictes interns, cosa que no només és una mala notícia per a Alemanya, sinó també per a Europa, que en un moment de màxima tensió internacional té la seva locomotora amb el motor encallat.

La situació de França no és gaire millor, que celebrarà eleccions presidencials l'abril de l'any vinent, a les quals no es podrà presentar a la reelecció Emmanuel Macron. El president d'Agrupació Nacional, Jordan Bardella, candidat de la ultradreta, va àmpliament en primer lloc en les presidencials i les seves opcions d'arribar a l'Elisi augmentaran o disminuiran en funció de qui sigui el seu rival. Per paradoxal que sembli, un candidat d'esquerra com Mélenchon reforça Bardella i una alternativa més temperada, com l'ex primer ministre Édouard Philippe, capaç de disputar els vots de centredreta, podria arribar a impedir que la formació de Marine Le Pen arribi al poder.

Un 80% d'alemanys estan insatisfets amb la seva gestió, un rècord absolut, ja que mai cap canceller havia tingut tal grau de desaprovació entre els seus ciutadans

Amb aquesta cartografia, el que passi a Alemanya i França no és, ni de bon tros, indiferent per a nosaltres. El primer any de Merz amenaça esquerdes per tots costats: un 80 % d'alemanys estan insatisfets amb la seva gestió, un rècord absolut, ja que mai cap canceller havia tingut tal grau de desaprovació entre els seus ciutadans. Una altra dada: en un rànquing de popularitat entre 20 polítics germànics del moment, Merz ocupa l'últim lloc, per sota de qualsevol dirigent d'un altre partit. La causa principal del seu retrocés electoral es troba en les seves mesures de caràcter militar, com la reintroducció del servei militar voluntari o el dràstic augment de la despesa militar en Defensa. D'aquest enfonsament electoral no se n'aprofita l'SPD, que continua baixant, sinó la ultradreta d'AfD, enfilada en les enquestes al primer lloc, amb un 28 % dels vots.

La posició de Donald Trump forçant una despesa més elevada de defensa en els països europeus té efectes devastadors. Ningú vol gastar més, però sense inversió dels estats no es pot plantejar una política de defensa europea. La disjuntiva no és fàcil: ¿responsabilitat o demagògia? Sempre el primer, fins i tot a costa que la feina per explicar-ho a la ciutadania sigui lenta i de vegades dolorosa. El camí d'Espanya amb Pedro Sánchez en aquesta matèria pot ser, potser, rendible electoralment, però és enormement insolidari amb els socis europeus. La nostra relació amb Europa ha de ser un camí d'anada i tornada. No val demanar ajuda quan hi ha problemes, com ha succeït en diverses ocasions aquestes últimes dècades, i desentendre's quan cal tirar del carro.

Perquè al populisme no se'l combat esquivant els problemes o posant-se de perfil, sinó fent pedagogia i apel·lant a la responsabilitat.