Vagin per endavant dues coses: no veig millor instrument per fer una activitat política que el govern del teu país i, per tant, em costa entendre la decisió de Junts per Catalunya de trencar el Govern de la Generalitat quan només havia passat un any i mig de legislatura. Deia el polític democristià Giulio Andreotti, set vegades primer ministre italià, amb intervals entre els anys 1972 i 1992, que el poder desgasta només a qui no el posseeix. La frase és del segle passat, però no veig què ha canviat que faci que al segle XXI sigui diferent.

En segon lloc, el president Pere Aragonès és un president legítim i erren els qui prediquen el contrari. El Parlament és l'única instància democràtica que concedeix o treu legitimitat, no les declaracions als mitjans de comunicació, ni els tuits o qualsevol altre missatge a les xarxes socials. L'Estatut i el reglament del Parlament estableixen la celebració d'unes eleccions o l'aprovació d'una moció de censura com a únics instruments que poden deixar el president sense l'autoritat que té des de la seva investidura. Sortir d'aquest marc no ajuda a reforçar les institucions.

Fet aquest preàmbul que considero necessari, Esquerra tampoc no pot amagar a partir d'ara el cap sota l'ala. Ha intentat des d'abans de l'estiu, amb insistència, quan es va començar a especular que Xavier Trias podria ser el candidat a l'alcaldia de Barcelona, forçar la sortida de Junts del Govern; i el partit de Borràs i Turull va acabar mossegant l'ham. El que no pot pretendre el president Aragonès és expulsar-los de l'executiu —va fer una negociació de la crisi que no va ajudar a aguantar el govern de coalició i tothom ho sap— i que un cop a fora facin una oposició de guant de seda, que vagin aprovant-li projectes legislatius com si res no hagués passat.

Això no succeirà i Aragonès ja pot obrir el compàs si vol algun baló d'oxigen que bloquegi la celebració d'eleccions en els pròxims mesos. Haurà de pactar amb el PSC tant sí com no, perquè l'aritmètica no permet cap altra gestió de l'actual minoria parlamentària al Govern de 33 diputats i en falten molts fins a la majoria absoluta de 68 parlamentaris. Siguem clars: l'única geometria variable possible actualment és amb el PSC. Els comuns poden ser una crossa, com ho han estat fins ara, però res més. I les relacions entre ERC i la CUP no permeten pensar en grans acords, perquè va ser el primer partit que es va distanciar d'Aragonès i amb el qual ha incomplert l'acord de qüestió de confiança a mitja legislatura.

El socialista Salvador Illa, per tant, ja és a la pista de ball esperant i sabent que la ruptura governamental el deixa com a única parella possible i amb totes les cartes de la baralla a la mà: des d'ajudar, a trencar. Els seus moviments sap que no han de ser dràstics ni ràpids, ja ha allargat la mà per a l'abraçada de l'os i només li falta esperar recollir els fruits. És Esquerra qui ha de decidir coses, com per exemple, si prorroga els pressupostos amb la cotilla que això suposa en un any amb eleccions municipals al maig o cedeix al PSC la bandera de l'estabilitat política a Catalunya. Segurament, Esquerra no ha arribat fins aquí en el seu distanciament públic del PSC —que no, òbviament, del PSOE a Madrid— per a ara fer un pas enrere.

El primer aperitiu d'aquesta nova i complexa situació política es visualitzarà dimecres vinent quan Aragonès compareixerà per donar compte de la remodelació del Govern. Serà un petit tast d'una mica més d'una hora, però de segur donarà alguna idea del rumb polític dels pròxims mesos.