L'aterratge dels resultats municipals per als dos partits independentistes principals està sent menys plàcid que el que es podia desprendre de la nit electoral. Esquerra està passant la seva primera gran crisi de l'era Junqueras, fruit de la desfeta en vots, on ha passat de ser la primera força municipal de Catalunya a la tercera, i l'anunciada pèrdua de les seves alcaldies més emblemàtiques com Tarragona, Lleida, Sant Cugat, per citar-ne tres de molt rellevants, i l'enfonsament a Barcelona, on ha passat de primera a quarta força política. Junts guanya Barcelona, cosa que ajuda, en part, a eclipsar derrotes doloroses com les alcaldies de Girona o Reus, la seva pràctica desaparició del cinturó metropolità o la seva cinquena posició a Tarragona —darrere del PSC, ERC, PP i Vox— o la quarta a Lleida, ciutats en les quals cogovernava.

La força de Barcelona i la possibilitat que Trias sigui alcalde actua en aquests moments d'amortidor. Però només això. En part, perquè la capital de Catalunya l'ha guanyat en bona part l'exalcalde Xavier Trias, amb un format molt personal i distant en el fons i en la forma del discurs de Junts. Trias milita a Junts, és amic de tothom, però és el més semblant a un vers lliure. Escolta, però decideix ell, una cosa que en la política actual costa de trobar. El moviment de Pedro Sánchez, convocant precipitadament eleccions, l'ajuda a assegurar-se l'alcaldia, ja que si no passa res, ell serà l'alcalde quan es constitueixi l'Ajuntament el 17 de juny. El tripartit d'esquerres és avui inviable, per interessos divergents del PSC i ERC. És gairebé impossible, però no ho és del tot, el suport del PP a un alcalde del PSC amb els vots dels comuns. No és una opció, en principi, possible amb les espanyoles a la cantonada, ja que els populars estan molt lluny de donar oxigen als socialistes i menys en una operació en què estiguin en joc els comuns. Però les paraules de Salvador Illa assegurant que Trias serà alcalde "si no passa res" són un avís. I en el llenguatge socialista pot voler dir que tot el que tingui a veure amb llistes conjuntes de Junts i PSC en el Congrés estaria en la línia contrària al "si no passa res".

Deixeu-me dir que la meva impressió és que el debat sobre la llista conjunta o la crida del president de la Generalitat a un front comú del sobiranisme per defensar Catalunya davant un hipotètic govern PP-Vox són dues cares de la mateixa moneda i tenen un punt, si més no, de postureig. De la nit al dia no es passa de l'odi a l'amor, almenys en política, i són moltes les desavinences entre ambdues formacions. El capítol de retrets mutus és interminable i caldria molt més que un article, començant per l'expulsió unilateral que va fer el president Aragonès del seu vicepresident Jordi Puigneró i que es troba en el centre de la difícil reconducció existent.

Una altra cosa és que ambdós partits juguin a endossar a l'altre part dels problemes i es busquin dreceres de sortida per reforçar-se davant de l'auge del PSC. En aquest sentit, l'estratègia d'Esquerra d'ampliar la base i pactar amb el PSOE s'ha demostrat inviable, en part per incapacitat negociadora a Madrid. Els republicans necessiten virar cap als seus sectors independentistes i estan fent virar el transatlàntic sense haver definit encara el nou port. Junts, per la seva part, creu que la caiguda d'Esquerra en les municipals pot ajudar-lo a l'hora de recuperar l'hegemonia en aquest espai. Sense cap mena de confiança però encaixant les mans, sinó més aviat amb la intenció d'empetitir la seva base electoral. Veurem en què acaba tot aquest joc de miralls en què cadascú fa el que creu que més l'ajuda a debilitar el seu adversari. En tot cas, l'única unitat possible que considero, ara com ara, factible és, a tot estirar, el de candidatures conjuntes al Senat. I amb molts interrogants.