La decisió de Renfe de congelar l'alta velocitat entre Barcelona i París, recolzada en la cancel·lació de la reserva de capacitat entre Lió i la capital francesa, és una mala notícia per a Barcelona. La capital catalana perd durant els pròxims anys l'opció d'esdevenir la gran porta ferroviària cap a París, cosa realment transformadora amb el mapa actual. Tot i que Renfe manté les dues línies Barcelona-Lió i Barcelona/Madrid-Marsella —de manera que no desapareix la connexió ferroviària internacional—, l'anunci de Renfe frena l'accés d'un operador espanyol al corredor més potent francès.
El més preocupant és que la decisió té molt poc a veure amb la demanda real, que és molt important, si atenem les últimes dades. SNCF Voyagers va tancar el 2025 amb una ocupació mitjana superior al 80% en aquesta ruta. Unes xifres que s'expliquen per si soles. No hi manquen viatgers, sinó que Renfe aconseguís operar-hi. Pel que sembla, les causes de la frenada estan en els trens Avril sèrie 106 de Talgo, que eren els previstos per arribar fins a París. La companyia no n'ha aconseguit l'homologació i, en conseqüència, addueix que no pot fixar un calendari fiable per acabar-la. Un mitjà del sector ha explicat que hi ha dificultats tècniques de compatibilitat de la sèrie 106 amb la línia París-Sud-est i amb el sistema de senyalització TVM 300, una infraestructura antiga que s'està substituint.
Sembla que Catalunya, per una cosa o per una altra, no pot sortir del bucle de males notícies ferroviàries
En resum, Renfe aparca l'alta velocitat Barcelona-País per una barreja d'homologació tècnica, incertesa regulatòria i manca de reciprocitat competitiva. L'aposta iniciada el 2023, amb l'arrencada real a França, frena de manera abrupta, tot i que s'havia anat insinuant. Òbviament, no és una catàstrofe per a Barcelona i la seva connexió internacional, ja que l'aeroport del Prat no deixa de guanyar passatgers i rutes. El 2025, van ser més de 57,5 milions de passatgers i 379 rutes. Però l'ambició europea de Barcelona de millorar permanentment la seva oferta en surt malparada.
El més curiós del cas és que, com en altres ocasions, qui no perd és Madrid, que manté la seva posició dominant, ja que la seva hegemonia ferroviària no depèn de París. Sembla que Catalunya, per una cosa o per una altra, no pot sortir del bucle de males notícies ferroviàries, perquè són a bastament coneguts els problemes amb Rodalies o amb l'alta velocitat amb Madrid. Aquí sempre plou sobre mullat i sempre hi ha una explicació tècnica al darrere. No hi ha ministeri o companyia estatal que l'ofereixi a l'opinió pública catalana, enmig d'una certa apatia i d'un afartament massa silenciós.