No fa ni una setmana des de les eleccions espanyoles celebrades diumenge passat que Madrid ja s'ha perdut en el laberint Puigdemont. Ningú de Junts per Catalunya parla, perquè no saben res del que s'està tramant; el president d'Esquerra, Oriol Junqueras, també ha reduït la presència mediàtica; el PNB, per boca del seu president, Andoni Ortuzar, esbossa la necessitat d'un encaix nacional d'Euskadi i Catalunya per part de Pedro Sánchez; i, mentrestant, el president del govern espanyol se n'ha anat de vacances a Lanzarote, on, suposo, confia fer provisió de forces per desdir-se d'algunes coses que ha dit de Puigdemont i obrir converses amb Waterloo.

La taula està aturada a l'Avenue de l'Avocat, 34, cosa que tampoc no hauria de ser una sorpresa, ja que el febrer del 2019 també li va oferir aquesta possibilitat a Inés Arrimadas per tenir el que ell mateix va definir com una entrevista cordial. No hi va anar mai, Arrimadas, que en aquella època encara era al capdavant de l'oposició parlamentària a Catalunya. I ja no anirà mai, perquè el que faci avui no interessa a ningú, una vegada ha cremat totes les naus, deixant darrere seu només crispació. La política té les seves oportunitats i al lloc de la guineu, qui se n'aixeca ja no hi seu. El camí ja el saben, si són els mateixos que en el passat, que van actuar com a enviats de la Moncloa per conèixer si li interessaven solucions personals i no van rebre més que carbasses. Si són uns altres, també el trobaran.

Que Sánchez se n'hagi anat de vacances vol dir, almenys, dues coses: que res no anirà de pressa i que creu que a la partida només hi ha el PSOE. La primera segur que és així. La segona, en política, ja hem vist tantes coses que mai no s'ha de descartar res al 100%. En temps en què les coses anaven molt més de pressa, la investidura de José María Aznar el 1996 es va produir més de dos mesos després de les eleccions i ja hem vist després dues repeticions electorals, el 2015 i el 2018, per falta de suport a un candidat a la presidència del govern espanyol. Sánchez descarta en públic aquesta repetició electoral i diu que amb Junts s'hi entendrà. No és impossible, és clar, però el president del govern espanyol no és l'únic que és optimista davant d'una tessitura que, si alguna cosa és segura, no s'assemblarà a cap altra investidura: ni la moció de censura que va guanyar, ni la investidura que va aconseguir amb el suport d'Esquerra.

El temps, a més, és necessari per a la desinflamació ambiental en una negociació. I sento tornar a la investidura d'Aznar: el 1996 van caldre moltes setmanes perquè aquell "Pujol, enano, habla castellano" que es corejava al carrer Génova donés pas a una declaració tan poc subtil com que el futur president espanyol parlava català en la intimitat. Doncs ara cal passar de la declaració que va fer Sánchez el passat 6 de juliol en què, fanfarró, va dir que la paraula de Puigdemont val el que la seva declaració d'independència i que l'expresident formava part del passat i que ara era una anècdota. Home, no va ser el millor elogi per al seu futur negociador, ni el seu millor vaticini. En trobaríem més, fins i tot més cruels i, sobretot, aquells que han volgut deshumanitzar-lo, fent servir també mitjans de comunicació sense escrúpols.

Veurem si hi ha algun moviment de pes de cara a la constitució de la Mesa del Congrés el 17 d'agost. Serà un primer tempteig. Es parla de facilitar la constitució dels grups parlamentaris als partits independentistes, que no els hi toca pel resultat. Suposo que és una broma o que algú s'ha pensat que la negociació serà tan barata: això ja es dona per descomptat si volen que el seu interlocutor no s'aixequi de la taula abans de començar a parlar. El canvi real seria, en tot cas, que la presidència del Congrés no recaigués en el PP o el PSOE. Tota la resta és gairebé irrellevant.