Emmanuel Macron forma part d'aquests polítics que, sobretot, són astuts. Ajornen tots els problemes que té el país i dediquen bona part del seu temps a cercar aliances que els permetin continuar en el poder. És veritat que França pateix una concatenació de problemes, tots de molt difícil solució: les obligades reformes que el país necessita s'han anat ajornant president rere president i l'estadant de l'Elisi de torn ha estat incapaç de fer un pas endavant i avantposar el que cal fer al que es pot fer. Així, França ha caigut en un llarg son que ja dura dècades, mentre els francesos esperen que en algun moment arribi a l'Elisi algú que agafi el bou per les banyes i tingui l'energia de François Mitterrand als anys vuitanta, el darrer president que va aconseguir impulsar una transformació política i social de gran abast amb un projecte recognoscible i una majoria parlamentària sòlida. Els seus successors —Chirac, Sarkozy, Hollande i Macron— van aprovar reformes, però no van aconseguir bastir un consens durador al voltant d'una transformació comparable.
Això ha fet que la situació es vagi degradant i les protestes de desenes de milers d'estudiants, que aquest dijous han pres literalment la simbòlica plaça de la Bastilla de París, i que fa més de dues setmanes que es manifesten contra el deteriorament de l'ensenyament públic i reclamen més de 10.000 milions d'euros addicionals per a educació, en són un exemple. És una revolta estudiantil que recorda una mica la del Maig del 68 i s'ha estès per les principals ciutats com la pólvora. Fins ara, més de 500 centres educatius han tancat per les mobilitzacions, s'han produït centenars de detencions i un adolescent de 15 anys va perdre una mà durant una intervenció policial. El govern, en un intent de rebaixar la tensió, ha suspès temporalment l'ús de granades atordidores en aquestes protestes. Avui, la plaça de la Bastilla ha tornat a convertir-se en l'epicentre de les manifestacions. Amb la mirada posada ja en les eleccions presidencials del maig —a les quals Macron no es pot presentar—, darrere del moviment de protesta, que té el suport de sindicats i sectors de l'esquerra, hi ha la mà de La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, que veu en les protestes una possibilitat de cobrar avantatge enfront d'altres candidats en la batalla per acompanyar Marine Le Pen en la segona volta de les presidencials.
França viu una combinació especialment delicada per la debilitat parlamentària, el deteriorament de les finances públiques i la mobilització social
Així, França viu una combinació especialment delicada per la debilitat parlamentària, el deteriorament de les finances públiques i la mobilització social. La primera i la tercera són les més visibles, però la segona és realment el nus gordià que amenaça França. La contradicció fonamental és que l'Estat necessita estalviar desenes de milers de milions d'euros precisament quan una part important de la població reclama més inversió i protecció davant l'encariment de la vida. França comença a tenir un problema financer seriós i avui mateix els ministres d'Economia de l'eurozona i el Banc Central Europeu han pressionat França perquè aprovi uns pressupostos creïbles. La qüestió és: com es fa això amb la situació que travessa el país gal? França ja va tenir dos primers ministres abans de l'actual, Sébastien Lecornu, que ocupa el càrrec des de fa un any: Michel Barnier i François Bayrou, que van caure als inferns pels pressupostos. Lecornu necessita reduir un dèficit públic molt elevat, però la seva Assemblea Nacional està tan fragmentada que es fa extraordinàriament difícil aprovar els ajustos necessaris. I aquesta situació impedeix respondre a la disciplina pressupostària que els mercats financers exigeixen, mentre que bona part de l'oposició rebutja les retallades.
En aquests moments, no es pot ser optimista respecte a l'evolució de França, ja que hi ha senyals clars que la protesta pot anar a més i, sobretot, que pot convertir-se en una crisi social i política molt més àmplia. El risc per a l'hàbil Macron és que conflueixin les tres protestes: els estudiants, contra el deteriorament educatiu; els treballadors, contra la pèrdua de poder adquisitiu, i els sectors afectats per les retallades pressupostàries. Le Monde, el diari de referència francès del centreesquerra, ha advertit del risc d'una coalició de descontents socials, una frase que aquí podem entendre fàcilment perquè no ens és tan llunyana, ja que els enfadats són a tot arreu. El principal risc polític per a Macron és que una protesta que té el seu origen contra les condicions educatives acabi esdevenint una protesta general contra la seva presidència i acabi desembocant en una nova crisi de govern a tan sols set mesos de les presidencials franceses.