La visita a Barcelona del cap de l'Estat, encapsulat enmig d'excepcionals mesures de seguretat, no és cap altra cosa que un fidel reflex del que des de Madrid no es vol veure: hi ha una ruptura en tota la regla i la ciutadania catalana, una part majoritària d'ella, s'ha allunyat d'Espanya, ha trencat amarres amb un Estat que ha fet de la repressió la seva principal bandera. El viatge llampec de Felip VI a una Catalunya sense president, el tercer consecutiu inhabilitat per l'Estat espanyol (Mas, Puigdemont i Torra), remarca l'excepcionalitat de la situació del moment. Com l'accentua, igualment, l'absència de les màximes autoritats catalanes en l'acte, convenientment substituïts per teloners de segon nivell, tots ells militants del PSC. Va ser un viatge fugaç, pensat per a la televisió i de consum intern. De posar de relleu en els discursos la unitat d'Espanya i de protestes al carrer, una cosa ja habitual cada vegada que el monarca es desplaça a Catalunya.

L'important desplegament policial a Barcelona, amb una alteració del trànsit durant hores als voltants de l'estació de França, evidenciava que havia de passar alguna cosa i un constata, gairebé sense adonar-se'n, l'immens error d'aquell 3 d'octubre en què el Rei es va saltar el seu paper constitucional i es va llançar a fer política, oblidant que la història de la monarquia espanyola està farcida d'accions matusseres que li han costat més d'un disgust. No hi ha contacte, no hi ha passeig, no hi ha banys de masses, no es guarden cap dels protocols d'antany, que han estat substituïts per un clamorós buit institucional només trencat pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, acabat d'aterrar de Madrid. El Rei parla en un moment donat d'imatge d'unitat, és l'únic que se salva d'un discurs inexpressiu i per sortir del pas, que avui ja ningú no recordarà. No és que les coses passin molt de pressa, és que el viatge ha estat una foto opportunity, amb l'única intenció de ressaltar que Catalunya és Espanya.

La incomoditat de Felip VI, a qui se li va prohibir fa unes setmanes viatjar a Barcelona a un acte especialment significatiu per a ell com el lliurament de despatxos a una nova promoció de jutges, va quedar palesa en la fredor amb què va rebre Sánchez, que no va arribar a saludar ni amb el mer formulisme de la mà al pit incorporat pel coronavirus. Alguna cosa molt seriosa ha d'estar passant entre la Zarzuela i la Moncloa que fins i tot costa mantenir les formes en un acte públic que evidenciava la tensió, que es retransmetia per televisió i que tenia l'altre focus informatiu en l'estat d'alarma que després de molta polèmica ha decretat a la Comunitat de Madrid el govern espanyol. La frase que les coses es poden fer millor dita pel Rei no tenia un destinatari directe però donant per fet que no se la deia a ell mateix es pot pensar que Sánchez podia ser el destinatari.

Per cert, si deixem de banda la irresponsabilitat d'Isabel Díaz Ayuso amb la salut dels madrilenys i l'enorme perill de tenir una persona així al capdavant de la Comunitat, el decret d'estat d'alarma per a Madrid té alguna cosa de justícia poètica. Encara que tard, la ximpleria que el virus no entén de territoris, repetida una vegada i una altra per desacreditar la petició de la Generalitat que es confinés amb urgència la capital espanyola el mes de març passat, ha caigut com a fruita madura. I és que un pot guanyar la batalla del relat amb enormes campanyes de publicitat però al final el fals castell de cartes cau pel seu propi pes.