Per més que es tracta a Madrid d'eludir el tema, un bon coneixedor de l'estat d'ànim del que es cou en l'entorn de Pedro Sánchez em relatava aquestes últimes hores l'impacte que estava tenint el demolidor editorial d'un diari tan influent com el The Washington Post arran de les pràctiques d'espionatge de determinats governs i, en concret, el realitzat als independentistes catalans amb el programa Pegasus. Un text concloent, d'aquells que aquest divendres haurà estat distribuït a moltes cancelleries europees i en el que s'apunta directament cap a les autoritats espanyoles. No cal dir que han tingut una informació molt més ajustada, aclaridora i precisa els lectors d'aquest mitjà nord-americà, i de la resta de publicacions que han recollit la notícia des de dilluns, quan es va conèixer a través de la feina feta pel centre d'investigació canadenca de la Universitat de Toronto, The Citizen Lab, i que ha donat peu a un extens reportatge publicat a la revista The New Yorker, que els pacients i desinformats lectors de la pràctica totalitat de capçaleres editades a Madrid que arriben als quioscos.

La visió monolítica d'aquells que prioritzen la unitat d'Espanya per sobre de les lleis internacionals està fent un greu mal a la democràcia espanyola. La por de les repercussions internacionals que està tenint el CatalanGate és fàcil de palpar en els entorns polítics, certament amb gradacions diferents. Des de la gran incomoditat d'Unidas Podemos al sempre calculador Pedro Sánchez, mirant més la gravitació de la seva legislatura que a qualsevol altra cosa. Fins i tot el nou PP de Feijóo ha parlat de la necessitat d'actuar amb transparència, una frase que tindria la seva importància si aquesta formació de la dreta extrema actués amb seriositat, una cosa certament impossible.

Tot això, què demostra? Fonamentalment, que la pressió que estan començant a sentir —la que ve de fora, és clar— els obliga a trobar una certa sortida que ells pretenen que sigui una drecera cap a enlloc. I creuen haver-la trobat en la comissió de secrets oficials del Congrés dels Diputats, que no es reuneix des de 2019 per les reticències dels dos grans partits a facilitar informació considerada classificada als partits independentistes catalans i bascos. Seria una cosa així com col·locar un primer dic de contenció a l'exigència d'investigar què ha succeït, com demanden els mitjans internacionals, a més, òbviament, dels espiats amb tècniques mafioses i els partits independentistes. Veurem, segurament, en els dies vinents una oferta espanyola en aquesta direcció que rebaixa de manera significativa la comissió d'investigació parlamentària —el punt mínim acceptable si s'acorden dues coses: un calendari raonable i el compromís del PSOE que no es vetaran compareixences parlamentàries— i, és clar, la petició de dimissions de membres del govern.

La pilota de joc està en aquest tema en l'espai independentista, ja que només una solució avalada pels seus partits té possibilitats de transitar per les Corts amb una mínima garantia de credibilitat. Per això, acceptar contenidors, per grans que siguin, buits per dins, només serviria per enterrar políticament l'escàndol d'espionatge del CatalanGate i donar per bo que es pot girar full com si es tractés de qualsevol altra picabaralla entre partits. La gravetat del cas i no és casual que sigui The Washington Post, —el diari que va revelar el Watergate i va fer caure el president Richard Nixon obrint una crisi institucional de proporcions colossals— el que dibuixi el camí de la necessitat d'una condemna i afirma que les democràcies no haurien de rendir-se davant un futur de vigilància il·limitada. Per això, cal rebutjar les dreceres de qualsevol mena.