Gairebé cent anys de presó per a nou persones innocents condensen la sentència del Tribunal Suprem firmada per set magistrats de la sala segona que presideix Manuel Marchena i donada a conèixer oficialment aquest dilluns passades les 9:30 hores del matí. En realitat, tot un eufemisme ja que havia estat convenientment filtrada durant el cap de setmana en una jugada impròpia d'un país seriós i europeu. La sentència és per a molts, i ja em perdonaran els jutges que l'han redactat, un acte de revenja i una infàmia de l'Estat. Només un país feble i perseguit pels seus fantasmes històrics, que l'han condemnat a situar-se entre els de més baix nivell en qualitat democràtica de la Unió Europea, hauria estat capaç de dur a terme un atropellament tan flagrant de drets que trobaran, en un futur certament llunyà, una resposta en la justícia europea però que avui suposen l'agressió judicial més gran en moltes dècades contra dirigents polítics catalans i que, inexorablement, ens obliga a mirar al que va fer l'Espanya caïnita del moment amb el president Lluís Companys.

En aquest comentari d'urgència i necessàriament incomplet, destacaré tres coses: les condemnes són molt dures, terriblement i exageradament dures. El fet que set dels nou presos polítics fins ara en presó preventiva hagin estat condemnats a dos dígits de privació de llibertat ho diu tot. L'escarment al moviment independentista, que tantes vegades s'ha utilitzat per explicar el que anava a succeir, s'ha consumat. El discurs televisat del rei Felip VI el 3 d'octubre, dos dies després del referèndum d'independència, ha estat, en línies generals, escoltat, interpretat i acatat. La justícia ha fet el que la política no va haver de deixar mai a les seves mans no només per responsabilitat sinó també per obligació. Dos presidents del Govern espanyol, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, queden seriosament retratats per acció o per omissió.

En segon lloc, les condemnes són inacceptables en el cas de tots i cadascun dels nou acusats presos: des dels 13 anys de presó i 13 d'inhabilitació absoluta imposats a Oriol Junqueras als 9 anys de presó i els mateixos d'inhabilitació absoluta per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart; entre mig hi ha Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa (12 anys), Carme Forcadell (11 anys i sis mesos), Joaquim Forn i Josep Rull (10 anys i sis mesos). Una menció separada mereix, per la seva singularitat, la pena imposada a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ja que la condemna es produeix després de permetre que la Cambra catalana pogués debatre unes iniciatives parlamentàries. Algú creu seriosament que aquest és el sentit últim del parlamentarisme? El suport internacional a Forcadell de presidents de parlaments regionals, eurodiputats i més de 500 diputats de 25 països denota la singularitat espanyola respecte a la consideració d'un debat parlamentari. Una cosa similar es pot dir dels Jordis -Sànchez i Cuixart-, activistes pacífics sempre; també en la jornada del 20 de setembre de 2017 en què la seva actitud va ser modèlica i tendent a rebaixar la tensió. No serà que el càstig imposat a Forcadell, Sànchez i Cuixart té molt a veure amb qui eren, amb quins càrrecs ocupaven més que amb el que van fer?

Espanya s'endinsa novament al túnel del temps del qual alguns, ingènuament, vam creure fa anys que havia sortit definitivament. Perez Rubalcaba encertava plenament quan va vaticinar el gener de 2018 que l'Estat espanyol hauria de pagar el cost de treure del mig Puigdemont, una manera de dir que calia escapçar com fos tot el moviment independentista. Ningú com Rubalcaba no coneixia els ressorts de l'Estat encara que potser oblidava que Espanya no era l'únic actor d'una situació política nova i que només ha fet que començar. Les mobilitzacions anunciades dels propers dies i setmanes marcaran el nivell irritació i de resposta de la societat catalana a l'atropellament. Perquè la sentència només ha escrit la resposta d'una part, la que era més previsible. La resta, ho veurem a partir d'ara.