Per tercera vegada consecutiva, l'elecció de l'alcalde de Barcelona s'ha vist embolicada en la polèmica i, per tercera vegada també, els perdedors han estat els mateixos. Han passat vuit anys des de la del 2015, en la qual Ada Colau va guanyar les eleccions gràcies a les clavegueres de l'Estat, que es van inventar un compte fals del llavors alcalde Xavier Trias a Suïssa. La propagació d'aquella mentida i l'ús que en va fer, sobretot, Colau, li va permetre ser alcaldessa. Quatre anys després, el 2019, un moviment de l'establishment barceloní va desplaçar Ernest Maragall, que havia guanyat els comicis. El valido d'aquell moviment va ser Manuel Valls que, complert el seu objectiu, va tornar a París.

Aquest dissabte ha tornat a passar i la víctima ha tornat a ser Trias i, en part, també Ernest Maragall, ja que Junts per Catalunya i Esquerra Republicana havien firmat un acord de govern amb un repartiment complet del cartipàs municipal que anunciarien després de la visita protocol·lària al president de la Generalitat. Però al voltant de les 15 hores les converses discretes entre PSC, comuns i el PP emergien definitivament a la llum pública: els comuns d'Ada Colau formalment s'apartaven de l'equip de govern —un mer formulisme teatral i sens dubte temporal, ja que, òbviament, seran recol·locats entre Ajuntament, Àrea Metropolitana i Diputació de Barcelona— i el Partit Popular tenia via lliure per votar Collboni perquè Colau i els comuns ja no hi eren. Daniel Sirera era el nou Manuel Valls.

L'últim acte de l'obra de teatre, els guionistes de la qual han estat a Madrid i no a Barcelona, abaixava el teló amb un canvi de guió previsible però sorprenent. Escoltant el discurs de Jaume Collboni després de la seva presa de possessió, fins i tot costa de creure que el desenllaç s'hagi produït en les últimes hores, sinó més aviat uns dies abans i que ens n'hàgim anat assabentant quan els protagonistes han volgut.

Sigui com sigui, el PSC s'ha emportat la grossa i ha demostrat que continua sent una implacable màquina de poder. A anys llum dels seus adversaris, que n'han sortit ranquejant —Esquerra— o molt tocats —Junts per Catalunya—. La ciutat més destacada de la qual Junts ha obtingut l'alcaldia és Sant Cugat del Vallès (dotzena de Catalunya en població) i Esquerra, la de Manresa (setzena). Dos ajuntaments entre Junts i ERC entre els 23 més poblats del país després dels acords d'aquest dissabte és un botí molt petit, es vulgui veure o es miri cap a un altre costat.

Una última reflexió: després de com s'ha desbancat a Xavier Trias de l'alcaldia de Barcelona, prou de lliçons morals de l'esquerra. Això ha anat de poder i de res més. S'han fet acords que un dia coneixerem i que ara ningú no vol explicar amb un discurs gairebé angelical. Els que defensen que tot s'hi val i que l'important és el poder al preu que sigui, estan d'enhorabona. Els falcons han guanyat clarament aquesta batalla.