Amb la visita d'amagat dels Reis a Barcelona per lliurar el Premi Cervantes al poeta Joan Margarit, la monarquia espanyola completa la gran metàfora del que està sent la seva relació amb Catalunya: un viatge a qualsevol de les 41 comarques només el pot fer en secret. La Corona ha acceptat la realitat i en un dels seus actes més emblemàtics al llarg de l'any, com és el lliurament del Premi Cervantes, només s'ha reunit un reduïdíssim grup de persones al voltant de Felip VI, Letícia i el premiat en una trobada privada i deslluïda que només es va conèixer una vegada els monarques van abandonar el palauet Albéniz i Barcelona. Va ser un acte sense premsa, sense convidats, sense càmeres, en definitiva, sense cerimònia, malgrat tractar-se d'un premi emblemàtic —creat el 1976, fa 44 anys— que pretén distingir la tasca creadora d'escriptors hispanoamericans l'obra dels quals hagi contribuït a enriquir de forma notable el patrimoni literari en llengua espanyola.

No hi deu haver un precedent d'una situació com aquesta que no fa sinó reflectir la fragilitat de la institució. Tradicionalment, el lliurament del premi es realitza el 23 d'abril a la madrilenya Universidad de Alcalá de Henares. La Covid obligava a un replantejament, certament, però no a un acte clandestí sense cap publicitat i que només s'explica partint de les protestes ciutadanes que es produeixen cada vegada que viatja a Catalunya. A més a més, el Govern i el Parlament han dut a terme en els últims anys iniciatives per expressar el seu rebuig de la monarquia espanyola com a forma d'Estat i la voluntat de convertir-se en una república independent. A més, Felip VI abordarà aquesta setmana una important prova ja que les mirades de la classe política i dels mitjans de comunicació estan posades en el discurs de Nadal que oferirà el dia 24 i de com abordarà, i si ho farà, l'excepcional situació que es produeix amb el seu pare fugit d'Espanya des del mes d'agost passat.

La corrupció en l'epicentre de la família reial deixa la monarquia espanyola en el seu descrèdit més gran des de la restauració de la institució després de la mort del dictador. Ja no és el cas dels elefants de Botswana d'abril del 2012, del qual, mirant-lo pel retrovisor, només han passat una mica més de vuit anys. Un temps suficient perquè s'obrís en canal el comportament ètic i polític primer de l'ara rei emèrit i més tard de tota la seva estirp. No hi ha setmana que no es coneguin detalls sobre casos de corrupció en els quals apareix Joan Carles I esquitxat i que, per la seva pròpia idiosincràsia, acabin tenint repercussions a la família reial. L'últim episodi de les targetes black i la regularització fiscal amb Hisenda en la qual apareixien implicats alguns dels seus nets és un exemple de com les ramificacions s'estenen a diversos membres dels Borbó.

L'acte opac i ocult del Cervantes assenyala, a més, les dificultats del cap de l'Estat per moure's per una part del territori espanyol. En bona mesura, Catalunya la va perdre aquell 3 d'octubre de 2017 amb aquell discurs que el va allunyar definitivament de la societat catalana i el va situar com un monarca impertorbable davant de la violència policial i el desig molt majoritari dels catalans de votar aquell 1 d'octubre. La repressió i les condemnes imposades pel Tribunal Suprem no han fet més que eixamplar un abisme que només superaria una llei d'amnistia de la qual el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no volen ni sentir parlar, ja sigui per por del deep state o perquè no han entès res sobre Catalunya.