El silenci. Aquesta és la principal característica de l'àrea noble del Palau de la Generalitat, seu del Govern de Catalunya, quan es compleixen vint-i-cinc dies des de la marxa del president Carles Puigdemont a Brussel·les. No hi ha cap activitat en el que ha estat des de la restauració de la Generalitat, l'octubre de 1977, el centre neuràlgic del poder polític de Catalunya. No es reben visites importants i la Casa dels Canonges, la residència oficial del president, roman tancada i barrada. Encara que la gran majoria del personal del Palau continua als seus llocs de treball, ja que només han estat cessats pel govern de Mariano Rajoy els càrrecs de confiança, el cert és que sembla que l'Administració hagi estat anestesiada.

No es poden prendre decisions, tot necessita ser validat pels respectius ministeris i els papers van d'un lloc a l'altre per evitar mantenir els compromisos contrets. El despatx de Puigdemont està igual que va quedar l'últim dia, aquell divendres 27 d'octubre en què el Parlament va proclamar al matí la República. Una única secretària és el que queda en aquella àrea de la frenètica activitat de la presidència Puigdemont. Ningú no puja discretament per les diverses entrades laterals que hi ha a Palau, sobretot des del carrer del Bisbe, ja que no hi ha ningú amb qui un hagi de veure's sense aixecar sospites. El poder polític català s'ha hagut d'acostumar a viure en l'excepcionalitat que suposa el segrest de les institucions i l'expulsió dels seus representants legítims escollits a les unes i votats pel Parlament de Catalunya.

El mateix succeeix a la conselleria d'Economia i seu de la vicepresidència del Govern amb Oriol Junqueras i en tots i cadascun dels departaments de la Generalitat. I res no és normal en una Catalunya que té a la presó la meitat del Govern des del 2 de novembre i que abans va veure com ingressaven a Alcalá-Meco Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que van camí dels quaranta dies privats de llibertat. I Esquerra presenta les seves llistes a Barcelona sense saber quan sortirà el seu número u de la presó d'Estremera i la llista de Junts per Catalunya es presentarà a Brussel·les ja que és allà on roman exiliat el president Puigdemont.

Curiosa normalitat la que se sosté en una excepcionalitat imposada. En la qual no es parla de l'imam de Ripoll que va propiciar els atemptats del mes d'agost passat a Barcelona i es tradueixen al castellà al Butlletí Oficial de l'Estat  el nom d'algunes comarques catalanes. Així, Garrotxa, Maresme i Noguera passen a ser Breña, Marisma i Nogal. Un error tècnic ... dels que mai no es produeixen. El 155 i la castellanització. La ximpleria com a arma política. Que content ha d'estar l'exministre Wert des del seu palauet de París. L'espanyolització no haurà arribat a les escoles catalanes però el traductor automàtic pot acabar canviant el nom de places, carrers, pobles, municipis i comarques. Que ningú no se n'estranyi a partir d'ara.