La irrupció de la justícia en els plans educatius de l'escola catalana no només acabarà amb el model d'immersió lingüística, que ha estat un model d'èxit educatiu i d'integració, sinó que donarà l'estocada definitiva a la llengua pròpia del país. D'una manera ben visible, per a qui ho vulgui saber, han passat tres coses: la justícia ha decidit entrar-hi a fons i el TSJC no es limitarà, com en altres ocasions, a emetre una sentència i que els poders públics la compleixin. Tot apunta que el que ha fet amb l'escola de Canet de Mar imposant el 25% de les hores lectives en castellà pot acabar sent una norma d'actuació, sense que els centres educatius tinguin més marge que acatar el que la justícia els ordena.

En segon lloc, els socialistes espanyols, però també els catalans, no es mouran gens de la posició oficial i que no és cap altra que les sentències s'han de complir. Per això, el PSC ha hagut de virar respecte a temps passats, però li pot més l'estratègia electoral que qualsevol altra cosa. M'explico. Al PSC li ha costat una infinitat sepultar, a la pràctica, Ciutadans, que va camí d'extingir-se. No vol donar-li el mínim oxigen que li serveixi per remuntar posicions, ja que necessita que la formació d'Inés Arrimadas desaparegui dels municipis del cinturó de Barcelona per tornar a ser hegemònics i que cap altre partit els pugui plantar cara. Hi ha moltes alcaldies en joc per desviar-los del seu objectiu. Aquesta és ara la seva prioritat; no el català, que acaba sent, per dur que soni, un dany col·lateral.

Tot això, per no parlar del govern d'Espanya, que encara té menys dubtes i no deixa de mostrar el seu suport a la família de Canet de Mar sempre amb un o diversos ministres al capdavant, l'última, la titular de Justícia, Pilar Llop, exigint que l'escola compleixi el que ha decretat el TSJC. Mentrestant, la premsa de Madrid ha fet del cas un espectacle pornogràfic de dimensions colossals parlant d'assetjament, supremacisme i altres floretes. La mateixa premsa que fa anys que encimbella Ciutadans i que ara que el partit taronja està pràcticament desaparegut ―i amortitzat― se sent forta amb un PP que no deixa de fer bandera contra la immersió en català, una formació com Vox que no enganya ningú sobre les seves preferències lingüístiques i un partit socialista més que còmode en aquest còctel passat de moda en defensa d'una única llengua, desfent els passos que es van fer a la Transició.

La posició del govern català no és, sens dubte, fàcil. Sobretot quan els partits que el componen ―i, en part, també la CUP― viuen amb al·lèrgia qualsevol aliança per sumar vots en defensa pròpia. Ho he dit en moltes ocasions i, per tant, tampoc no vindrà d'una més: l'únic llenguatge que s'entén al Madrid imperial, a la Moncloa i a les Corts Generals és el que els comporta una derrota. En aquest cas, al Congrés dels Diputats. Mentre no sigui així, una vegada i una altra, es podran fer molts discursos, però les queixes no passaran de l'epidermis d'un establishment que té una pell d'elefant. La realpolitik és així i no és cap altra cosa. Sempre ha estat així i ha anat de canvis, no de principis. No d'afectes, ni de famílies ideològiques. Allà, quan s'han de posar d'acord PSOE i Vox, ho fan. No n'estan satisfets, i encara menys els agrada la imatge a ambdós, però ho fan. I a més, s'elogien mútuament.

Aprendre això no hauria de ser tan difícil. Si els jutges actuen així és perquè la llei els ho permet. Seria més fàcil, i això és fer política, exigir un canvi de llei que realment blindi el català. I, mentre això no es produeixi, que perdin les votacions que siguin necessàries. Perquè no hi ha cap altra via. Tota la resta és un bonic castell de focs artificials.