Per als que no som de Madrid, la plaça de Colón la recordem de quan, l'any 2001, el llavors ministre de Defensa, Federico Trillo, duent a terme una idea de José María Aznar, va fer col·locar un pal de 50 metres d'altura en el qual oneja des de llavors la bandera d'Espanya més gran del món, de 14 x 21 m, o sigui, 294 metres quadrats. En una part de la plaça hi ha els Jardines del Descubrimiento, també hi ha un monument a Cristòfor Colom d'estil neogòtic i no gaire lluny, el Madrid polític, la seu del PP al carrer Génova; el Madrid judicial, les seus del Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional i la Fiscalia del TS; el carrer de la Armada Española, el Museo Arqueológico Nacional i el Museu de Cera. També és a la zona el restaurant Centro-Colón, on TV3 havia fet unes reserves per als seus treballadors que cobriran el judici de l'1-O i que l'empresa madrilenya va cancel·lar unilateralment.

Fet aquest preàmbul, la plaça de Colón serà aquest diumenge la nova plaça de Oriente, on franquistes declarats, nostàlgics o disfressats de dreta moderada o fins i tot liberal, han convocat els seus simpatitzants per a una cosa tan senzilla com "fer fora Pedro Sánchez" pel delicte d'"alta traïció". Els suposats constitucionalistes, volent eliminar un president constitucional. La dreta escalfa motors a cavall de Catalunya una vegada més. Res gaire diferent de les taules petitòries contra l'Estatut d'Autonomia del 2006 en les quals, suposadament, 4.000.000 de persones van firmar la supressió de "els privilegis catalans". Aquella aventura és sabut com va acabar: res no funciona tan bé a Espanya com les campanyes contra Catalunya.

Ara, Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal, els trigèmins d'aquesta nova Espanya disposada a arrasar amb qualsevol pont de diàleg amb Catalunya, han organitzat un sagramental per un simple relator en les converses entre partits espanyols i catalans per mirar de trobar una solució al conflicte. Ho he dit des del principi: la meva desconfiança sobre els avenços que hi pugui haver entre el govern de Pedro Sánchez i l'independentisme català és gairebé absoluta. Sánchez no té esma ni per aguantar un pols dels seus barons socialistes i tampoc no està en condicions de fer un pols amb el Madrid mediàtic, judicial i qui sap si, fins i tot, reial. Llavors, què està fent? Potser tan sols observar si té pista d'aterratge per a futurs moviments. O qui sap si fins i tot ni això: jugant a atreure's la confiança dels independentistes per tal d'assegurar-se la tramitació dels pressupostos.

O, potser, fins i tot és més rocambolesc, tot plegat: ara ja pot dir als independentistes que, amb la que li ha caigut a sobre ell ho ha provat i que vagin amb compte perquè aquesta Espanya dels trigèmins és la que vindrà si ell cau. Però hi ha una mica més preocupant que els moviments de Sánchez, difícils sempre d'interpretar: l'evidència que és impossible arribar a un diàleg amb possibilitat d'acord sobre un referèndum acordat.