"Necessito parar i reflexionar. M'urgeix respondre'm a la pregunta de si val la pena, malgrat el fang en el qual la dreta i la ultradreta pretenen convertir la política. Si he de continuar al capdavant del govern o renunciar a aquest alt honor". Aquest paràgraf contingut en una carta dirigida a la ciutadania per Pedro Sánchez ha posat aquest dimecres a la tarda la política espanyola cap per avall. Un president del govern espanyol no havia especulat mai d'aquesta manera amb la seva possible dimissió i l'havia portat a un terreny tan personal: "Arribats a aquest punt [els atacs contra ell i la seva esposa, Begoña Gómez], la pregunta que legítimament em faig és: val la pena tot això? Sincerament, no ho sé. Aquest atac no té precedents, és tan greu i tan bast que necessito parar i reflexionar amb la meva esposa. Moltes vegades ens oblidem que darrere els polítics hi ha persones. I jo, no em causa rubor dir-ho, soc un home profundament enamorat de la meva dona que viu amb impotència el fang que sobre ella escampen un dia sí l'altre també".

Cap sèrie política de totes les que s'han estrenat en els últims anys al món no conté tants girs en el guió com la que porta per títol "Pedro Sánchez". El polític és tan desconcertant, tan imprevisible i, com ell ha explicat mantes vegades, ve de la mort política, per la qual cosa tot al seu voltant és sorprenent. El seu llibre Manual de resistencia és un compendi de les seves vicissituds i de la seva manera de jugar a la ruleta russa. Ningú no sap del cert si és un envit per despertar un moviment emocional al voltant de la seva persona després que el jutjat d'instrucció número 41 de Madrid hagi obert diligències prèvies contra Begoña Gómez per investigar les relacions que ha mantingut amb diverses empreses privades que han acabat rebent fons i contractes públics de l'executiu espanyol. O si, al contrari, el famós mòbil que va patir un atac de Pegasus i va deixar al descobert un forat de seguretat per la qual es van arribar a extreure 2,6 gigues de dades té el material sensible que sempre ha negat el govern espanyol. O bé, si la seva insistència en el reconeixement de l'estat palestí li ha jugat alguna mala passada.

Cap sèrie política de totes les que s'han estrenat en els últims anys al món no conté tants girs al guió com la que porta per títol "Pedro Sánchez"

Potser és alguna d'aquestes tres raons, totes juntes o alguna altra. O una mera estratègia seva, encara que especular amb la dimissió sempre és un terreny relliscós. Amb Sánchez tot té un nivell d'arenes movedisses que sempre cal tenir en compte. Dit això, què volen que els digui, el menys creïble de tot són les excuses que dona: els atacs a la seva dona o a ell mateix per part de la dreta i de la ultradreta. Home, no. Qui ha fet de Manual de resistencia el llibre que dona nom a la seva biografia i fa de les seves aventures i desaventures un joc en el qual sempre casualment guanya, les crítiques les té més que assumides. Perquè, encara que ara i en directe, pugui pensar que mai ningú no ha passat pel calvari que ell està passant, és radicalment fals. No es pot posar ni a la pell dels que realment ho han passat malament amb més que atacs als mitjans de comunicació o al Parlament.

Dona per dona, val la del president Carles Puigdemont. No arribaria a omplir una llibreta Begoña Gómez davant els múltiples volums que ocuparien els articles despietats i falsos contra Marcela Topor. "La bruja rumana", titulava el suplement Mujer de l'ABC o la revista Semana. Insults pel seu origen romanès, que si va sortir de la Jonquera —on hi ha el gran prostíbul d'Espanya— o és sospitosa de practicar l'ocultisme. Tot això, enmig d'una campanya de deshumanització de Puigdemont, que al costat de la qual, això de Sánchez és un joc de nens. O sigui: que sí. Sánchez és atacat, les armes actuals de comunicació i les xarxes socials han canviat el paradigma dels atacs. Tot això és així. O el cas de l'esposa d'Artur Mas, Helena Rakòsnik, acusada falsament per treballar en un despatx de Transports Metropolitans de Barcelona, i els seus germans i fills com a beneficiaris d'ingressos milionaris quan el seu marit era president.

I, per descomptat, l'ofensiva sense límits contra el conjunt de l'independentisme català. Aquí, n'hi ha hagut molts que els atacs els han portat com han pogut i, sobretot, el que els ha aguantat com a manual de resistència era saber que tot era una campanya que no tenia consistència. Veurem què dona de si el pròxim capítol: dimissió o marxa enrere? Potser caldria començar a creure la primera cosa.