Encara que no era necessari que els diputats dels comuns al Congrés s'abstinguessin aquest dijous davant d'una proposta d'Esquerra Republicana que reclamava la negociació d'un referèndum pactat entre Catalunya i Espanya per saber exactament on eren, el que ha succeït sí que hauria de contribuir a posar una mica de llum a les negociacions per confeccionar una majoria parlamentària i de govern en vista dels resultats electorals de diumenge passat. Els electors van votar tossudament un govern independentista, amb una prelació diferent de la que hi havia fins ara, certament, i van atorgar a la CUP un paper no menor, ja que no només els seus vots són necessaris sinó que va doblar amb escreix la seva representació parlamentària. Però no van expressar cap cansament respecte al govern bipartit dels últims anys —tot i que motius n'hi havia de sobres—, ja que la pèrdua d'un diputat entre les dues formacions, ERC i Junts (han passat en conjunt de 66 a 65 escons) no permet extreure aquesta conclusió si no és a partir dels legítims interessos que cada una d'elles pugui tenir.

L'aritmètica i la política permeten, certament, moltes cabrioles, sobretot en els primers dies en què el verb inflamat aguanta qualsevol anàlisi per exagerada que sigui. Sembla, tanmateix, que a poc a poc, el suflé comença a baixar i llavors tot ja no és possible. L'aspirant socialista, Salvador Illa, ja sap a hores d'ara que no serà president de la Generalitat. No té prou vots per tirar la seva investidura endavant i, com va succeir el 2017 amb Inés Arrimadas, la seva victòria del 14-F no té conseqüències pràctiques. L'únic presidenciable amb opcions és Pere Aragonès, el candidat d'Esquerra Republicana, que va ser la formació independentista més votada i sobre la qual recau la responsabilitat de bastir un govern.

No serà amb una aliança amb el PSC, tampoc amb els vots dels seus 33 diputats, que s'ha descartat categòricament i que han rebutjat fins a la sacietat Aragonès i Junqueras. A diferència del 2003 i 2006, aquesta piscina està més que seca i en les últimes dates les desavinences entre ambdós partits han anat a més, qui sap si amb la (no) concessió dels indults com a teló de fons. També s'ha especulat amb una aliança entre ERC, la CUP i els comuns —els que s'abstenen en la votació sobre un referèndum pactat— que arribaria a 50 parlamentaris. Aquesta fórmula, si es concretés, ni tindria la majoria absoluta en primera votació (68), ni la majoria simple —més vots afirmatius que negatius— en segona votació. Ni la millor de les calculadores dona avui un resultat que permeti la llum verda a aquesta opció.

Descartades llavors totes aquestes opcions, només queda que Esquerra i Junts s'asseguin a parlar sense vets i amb voluntat constructiva. El desacord dels últims temps hauria de ser un bon punt de trobada del que no es pot tornar a repetir. Però la deficient gestió en algunes àrees també. La política catalana té un excés de teatralització i de contorsionisme. Ho hem vist en el passat recent amb números desconcertants que de vegades s'assemblaven més al Polònia que a les pel·lícules de Hitchcock. El moment dels desitjos ha passat i els electors han parlat. Han donat una força molt àmplia a l'independentisme en unes circumstàncies molt difícils i han deixat clar que són allà, que segueixen allà, vigilants del que fan els seus representants polítics.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat