La decisió per unanimitat del Tribunal Suprem del Regne Unit que dictamina que el Parlament d'Escòcia no té competències per convocar un segon referèndum d'independència s'està fent servir —no és cap sorpresa— per negar el dret dels catalans a un referèndum, en aquest cas, acordat entre Madrid i Barcelona. I el cert és que, demagògia al marge, la decisió de Londres i les de Madrid s'assemblen com la nit al dia i que els tribunals anglesos donen fins i tot una lliçó també quan diuen que no.

El més significatiu de tot és que el TS del Regne Unit no nega la major: un referèndum per separar Escòcia de la Gran Bretanya és perfectament vàlid, però s'han de respectar uns determinats passos. El més important, que l'acordin, com van fer el primer ministre britànic David Cameron i l'escocès Alex Salmond el 2012 per a la consulta que es va celebrar el setembre del 2013, i que posteriorment sigui ratificat pel Parlament de Westminster. Els tribunals no tenen res a dir si hi ha un acord i la decisió queda circumscrita a un pacte polític entre els dos governs. De fet, la situació no és gaire diferent de la del Canadà després de l'acord de claredat que permet un referèndum d'independència al Quebec en determinades condicions.

Alhora, tot i que la decisió del Suprem era previsible des del moment en què es va anunciar la celeritat amb què donaria resposta a la petició del Parlament de Holyrood, la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, i el seu partit, l'Scottish National Party, hauran d'encaixar el revés patit. Pressionant Londres, que es nega de totes totes a un acord com el del 2012 entre l'actual premier britànic, Rishi Sunak, conservador i nou en el càrrec des del passat 25 d'octubre, i Sturgeon. Els problemes innombrables que tenen els conservadors fan més que segur que Sunak no es mourà de la posició actual, que, d'altra banda, és similar a la dels seus dos antecessors, Elizabeth Truss i Boris Johnson. Òbviament, moltes coses han canviat des del 2012, però és evident que la decisió i el coratge de Cameron, també els seus valors democràtics, s'han fet, amb el pas del temps, molt més rellevants.

La reacció de Sturgeon assegurant que la resposta del Suprem és vàlida i la via cap a la independència ha de ser legal encaixa perfectament amb la confiança existent a Escòcia que la política és la via per resoldre els desacords que es produeixin. En aquesta línia, Sturgeon plantejarà les pròximes eleccions al Parlament de Holyrood com un suport a la voluntat dels escocesos de celebrar un referèndum d'independència, un camí que l'independentisme català ja va fer en les eleccions al Parlament del 2014 amb la candidatura de Junts pel Sí i que el llavors president Artur Mas va plantejar com uns comicis plebiscitaris.

Encara que els camins d'Escòcia i Catalunya són diferents, l'objectiu d'ambdues nacions és el mateix. Els catalans no només hem de mirar amb simpatia els moviments d'Edimburg, sinó que els passos que facin ens serviran per propiciar una sensibilització més gran d'Europa en els processos d'independència en una batalla que, en part, és compartida. La perseverança apareix en tot cas com el camí imprescindible per assolir el necessari reconeixement internacional i la legítima reivindicació del dret a l'autodeterminació.