Les celebracions dels setanta anys de regnat d'Isabel II, que s'estan fent a Londres aquests dies, dibuixen un interessant i curiós contrast de monarquies europees, en concret, entre l'anglesa i l'espanyola. Als seus 96, Isabel II celebra el Jubileu de Platí amb set dècades al capdavant del tron britànic, al qual va accedir el 6 de febrer de 1952, després de la mort del seu pare, el rei Jordi VI. Ho fa enmig de l'afecte i reconeixement del seu poble i en un dels moments de més popularitat del seu llarg regnat, en el que ha arribat a tenir fins a catorze primers ministres entre el llegendari Winston Churchill, amb qui va debutar, i el conservador Boris Johnson, amb qui cohabita actualment. Isabel II ha superat l'annus horribilis que va acabar sent 1992, quan van col·lapsar els matrimonis dels seus tres fills, inclòs el del príncep de Gal·les amb la princesa Diana, i la seva residència de cap de setmana preferida, el castell de Windsor, al comtat de Berkshire, va quedar feta malbé per un incendi.

Encara tindria un altre any desastrós, el 1997, amb la mort mai aclarida totalment de Diana i que va suposar una inesperada topada amb amplis sectors de l'opinió pública britànica que no van entendre la fredor de la monarca amb la denominada princesa del Poble. Va corregir tard i malament aquella situació, però en un món necessitat de referents, va estabilitzar les turbulències que tenia la monarquia anglesa i a còpia de gestos es va sobreposar als vendavals que fuetejaven la seva complexa i àmplia família. Fins i tot en el 2019, quan se li van tornar a acumular les notícies negatives, des de l'accident automobilístic del seu espòs, el príncep Felip d'Edimburg, conduint sense cinturó de seguretat als 98 anys, fins a les desavinences entre els seus nets Guillem i Enric, va saber torejar amb experiència la situació i prevaler com a cap de família de la monarquia britànica per a desesperació del príncep Carles al qual amb 73 anys mai no sembla que li hagi d'arribar l'hora.

Un contrast entre una monarquia respectada i respectable, plenament inserida al segle XXI, i la monarquia en blanc i negre que encarna Felip VI i que fa deu anys que és al fons del pou. Des que Joan Carles I, encara sense casos de corrupció coneguts, va tenir aquella accidentada cacera d'elefants a Botswana, l'episodi que va precipitar la seva sortida del tron. D'aquells paquiderms a la corrupció desenfrenada que s'ha anat coneixent i la seva relació amor-diners amb l'anomenada princesa Corina i que ha desembocat en un exili daurat a Abu Dhabi l'agost de 2020; i que només va trencar recentment per a una visita de quatre dies a Galícia i Madrid i que va acabar sent un malson per a la monarquia espanyola.

Aquests deu anys han allunyat la monarquia espanyola del poble i apropat la idea de la república, que no deixa d'aparèixer com a opció preferida pels espanyols. Mentrestant, els catalans han trencat relacions institucionals amb Felip VI, no acudeixen a actes que ell convoca i miren d'aparèixer el menys possible en actes a Catalunya als quals ell acudeix. Els fets d'octubre de 2017 van marcar un punt de no retorn en les relacions, mentre que la dreta l'utilitza en benefici propi sense que ell sàpiga marcar cap distància amb formacions com Vox. Recentment, l'excap de la Casa Reial Rafael Spottorno assegurava que el rei Felip VI havia caigut en la irrellevància i que aquesta situació és el principi del final.

No és Spottorno sospitós de ser un republicà amagat sinó simplement un observador atent del que necessita i no fa la monarquia al mig del fangar en el qual s'ha ficat i del qual no sap sortir. I, mentrestant, es va enfonsant i enfonsant i no és estrany que Spottorno es faci la mateixa pregunta que tots i s'apunti, com un ciutadà corrent, a interrogar-se: Tot això de la monarquia, per a què?