La conversa entre Alicia Sánchez-Camacho i el comissari Villarejo, que hem pogut conèixer ara a través d'uns àudios demolidors i que daten de novembre del 2012, unes setmanes abans de les eleccions catalanes d'aquell any, en la qual la llavors màxima dirigent del Partit Popular a Catalunya li demana ajuda per investigar el que no és cap altra cosa que una llista negra de polítics i professionals, és senzillament repugnant. Escoltar la dirigent popular com facilita noms, dades, telèfons i situa diverses persones al punt de mira de la feina bruta que després faria la denominada policia patriòtica i les clavegueres de l'Estat, fins a l'extrem que d'uns s'inventarien impunement notícies falses i d'altres es buscaria la seva destrucció professional pel simple fet de simpatitzar amb les demandes d'una majoria de la societat catalana, és el més proper que es pot estar a la degeneració del que mai hauria de ser l'activitat política.

L'Operació Catalunya va ser una operació d'estat posada en marxa als despatxos oficials amb l'aquiescència no només de diversos ministres sinó del mateix president del govern espanyol, Mariano Rajoy. L'objectiu era fulminar els dirigents independentistes i impedir les seves majories polítiques al Parlament, una cosa que en bona mesura es va aconseguir amb fake news que es van publicar al diari El Mundo i que van alterar el resultat que donaven les enquestes. Ho resumeix perfectament una de les frases que pronuncia Villarejo mentre Sánchez-Camacho li dona diferents noms i les explicacions corresponents sobre els qui diu que cal investigar —Artur Mas, Oriol Pujol, Josep A. Duran i Lleida, Enrique Lacalle (a qui acusa de ser agent doble), Jaume Giró, Carles Sumarroca o jo mateix— i tenir la màxima informació possible: "Aquesta guerra que farem és perquè aquests paios [es refereix a Convergència i Unió] no tinguin majoria absoluta, però el dia 26 —el següent a les eleccions del dia 25 de novembre del 2012— cal continuar treballant al màxim".

I esclar que van continuar treballant molt a fons. Van fer de tot, no només el legalment permès, sinó, sobretot, el que estava fora de la llei per aconseguir el seu objectiu polític, acovardir empresaris i provar d'enfonsar professionalment qualsevol que fos sospitós d'apropar-se a l'independentisme o, tan sols, de respectar l'actuació del Govern elegit pels ciutadans. Hi va haver una autèntica caça de bruixes que avergonyiria més d'un si es pogués saber tot el mal que es va arribar a fer sota l'argument de voler preservar la unitat d'Espanya, però també aprofitar la situació per donar el cop de gràcia al partit que havia tingut l'hegemonia política a Catalunya des dels anys vuitanta. Una cosa anava amb l'altra. Amb la primera cosa guanyava la dreta, i amb la segona, l'esquerra.

L'ara conseller d'Economia, Jaume Giró, que ocupava en aquells anys el càrrec de director general adjunt de CaixaBank i que a partir del 2014 va ser nomenat director general de la Fundació Bancària La Caixa —la tercera del món per volum d'actius—, càrrec que va abandonar el 2019, ha anunciat la presentació d'una denúncia davant de la Fiscalia perquè investigui els fets, que considera d'extrema gravetat i una vulneració dels drets fonamentals. Serà una denúncia privada i particular ja que en el moment dels fets no participava en la vida política ni tenia cap responsabilitat pública. Mentrestant, Sánchez-Camacho, ara diputada del PP a l'Assemblea de Madrid i també senadora, guarda silenci. No ha donat cap explicació pública perquè a Madrid aquestes coses s'emparen i es premien. Tot s'hi val quan l'objectiu és destruir el rival, l'adversari o, simplement, qui té unes idees diferents.