L'últim dia a Lledoners té un aire de final de curs. Recollir les coses, escollir bé el que t'emportaràs a Soto del Real, preparar-te per sopar i anar-te'n a dormir sabent que et despertaran aviat, molt aviat, ja que el furgó policial preparat pels Mossos ha de ser a Brians II a primera hora del matí. És una ordre de la direcció general de Presons. Arriben notícies que l'inici del judici s'ajorna una setmana, o més, qui ho sap. Són les 15 hores. Ningú no té certesa de res però això tampoc no sembla inquietar-los gaire. També se senten veus que s'hauria d'ajornar el trasllat si es posposa el judici. Abans de mitja tarda, tots tenen el farcell de viatge a punt amb els seus objectes personals. El d'Oriol Junqueras és, segurament, el més petit. Els seus estris no ocupen ni la meitat de la bossa. I riu. Com quan parlava distès amb periodistes al Parlament. Poca roba, pocs llibres i pocs papers. El que deixa a la presó ja els ho entregaran als seus advocats. Això sí, el televisor ja està guardat. A Raül Romeva no li cap tot i Junqueras, amant de l'ordre, fa broma sobre si li cedirà o no espai al seu farcell.

Jordi Sànchez, l'únic que té visites aquesta tarda, és amb el diputat i número dos de la Crida, Toni Morral, i la seva advocada en una sala a què té dret. També està preparat per al judici. Tots ho estan. Ja els agradaria ser davant el tribunal que els jutjarà. En aquests moments, les diferències que hi hagi hagut i que alguns tant han magnificat semblen més petites. El judici no ha de ser el moment de la divisió de l'independentisme i en canvi sí que pot ser una palanca per situar l'estat espanyol com un estat repressor que tan sols aconsegueix els seus objectius amb l'ús de la força. Amb l'ús extrem de la força, com va demostrar l'1 d'octubre. Continua sent un altre referèndum acordat, com sempre; referèndum reconegut per la ciutadania i verificat a nivell internacional però sense renunciar a cap via democràtica, tal com va passar l'1 d'octubre. Aquest continua sent l'objectiu de Junqueras.

I tancar ferides. Junqueras necessita temps i espai per explicar-se. De tot hi ha una segona frase, una matisació, una explicació complementària. És sabut que no li agrada donar titulars i prou bé que ho saben els seus assessors de premsa. Diu que no li agrada i que tampoc no entén l'embolic que s'ha provocat amb les seves últimes declaracions a Le Figaro en què defensa la seva posició d'haver optat per la presó en comptes d'anar a l'exili. Seran les seves últimes declaracions sobre el tema, almenys, durant els propers mesos.

"Estic convençut que vaig prendre la millor decisió. El meu lloc és aquí. Ho he tingut clar sempre. Abans i ara. Ara bé, l'exili també és una presó. Els presos hem validat els exiliats i ells, amb la seva batalla judicial, validen la nostra defensa. Al final, ens complementem i això és l'important. Exili i presó són dues cares de la mateixa moneda: la repressió. I són i les hem de fer complementàries". Són les seves paraules sense treure ni posar res amb voluntat de concloure la polèmica.

A les 17.30 hores, Romeva li diu que han d'acabar un tràmit amb l'advocada que ha anat a la presó. A la llibreta queden les seves reflexions sobre assumptes tan variats com la revolució industrial, el galleguisme, Ernest Lluch, el Barça, la burgesia, els bancs, els empresaris, els sindicats, la universitat, els seus col·laboradors, el partit, el PP, Pedro Sánchez, Aznar, els pressupostos, la premsa, la presó, Vox, la Crida, l'estratègia, la unitat, la violència, els comuns, les eleccions... No ha perdut les ganes de parlar de tot. Tampoc la curiositat. I desplega les seves opinions i les recull amb sorna. Les seves paraules no veuran la llum en el curt termini. Aquest és el pacte.