Tot i que hi ha hagut molt d'interès a palesar que la sentència del Tribunal Suprem sobre la condemna a l'exfiscal general de l'Estat Álvaro García Ortiz s'estava demorant més del compte, aquest dimarts s'ha fet pública i ja es poden analitzar les 233 pàgines del document que ha tingut com a ponent el magistrat Andrés Martínez Arrieta i que, com s'havia anunciat, ha comptat amb dos vots particulars en contra de dues magistrades considerades progressistes, Ana María Ferrer García i Susana Polo. Per a la història queda, per tant, el resultat de cinc a dos d'un dels casos sobre els quals s'ha parlat més políticament i mediàticament i menys jurídicament. Potser, perquè en aquest últim àmbit les coses estaven més clares del que aparentment semblaven o podien semblar poc després que s'abordés tot el procediment amb la llei a la mà i s'atengués la jurisprudència europea, en la qual no s'ha de confondre filtrador amb font. Un cop es completin tots els tràmits al Tribunal Suprem, la sentència arribarà al Tribunal Constitucional i veurem allà què poden fer les majories properes al PSOE, una vegada el Suprem ha conclòs que el correu filtrat que ens ocupa —el de l'advocat de la parella d'Isabel Díaz Ayuso, Alberto González Amador, proposant un acord en admetre haver comès dos delictes fiscals— havia hagut de sortir de la Fiscalia General de l'Estat.

Un dels pilars fonamentals sobre els quals descansa la condemna és el conjunt de correus electrònics intercanviats la nit del 13 de març de 2024 dins de la Fiscalia de Madrid. Aquests correus contenien informació extremadament sensible: propostes de conformitat penal, valoracions internes del fiscal del cas i detalls concrets d'una investigació preprocessal. La sentència explica que aquesta informació circulava únicament entre els fiscals implicats i que estava sotmesa al deure de secret. La clau probatòria resideix en el fet que aquests correus van aparèixer posteriorment a l'ordinador del fiscal general de l'Estat i van ser reenviats al seu compte personal, la qual cosa demostra que ell no només va tenir accés a aquesta informació, sinó que la va extreure del seu curs institucional, trencant la reserva que legalment la protegia.

El document al qual el Tribunal atorga una importància més gran és el correu datat el 13 de març a les 23:45:50, localitzat a la còpia informàtica de l'equip del fiscal general. Aquest missatge coincideix paraula per paraula amb l'enviat minuts abans per la fiscal cap provincial de Madrid. La perfecta coincidència entre ambdues versions permet al tribunal descartar del tot qualsevol hipòtesi de filtració periodística o reconstrucció externa. Aquest correu es converteix així en la baula que uneix la cadena de transmissió de la informació interna amb el coneixement efectiu de l'acusat, i demostra que la font del que posteriorment es va difondre públicament no va ser la premsa, sinó els documents reservats de la Fiscalia.

García Ortiz va extreure la informació dels correus electrònics del seu curs institucional, trencant la reserva que legalment la protegia

La sentència atorga especial valor a les declaracions dels fiscals intervinents, perquè són consistents entre si i coincideixen amb la documentació electrònica. Tant la fiscal en cap com el fiscal del cas van explicar que va ser el mateix fiscal general qui, de manera directa i expressa, els va demanar que reenviessin els correus interns al seu compte de Gmail. Aquest detall, admès a més per l'acusat, mostra que no va actuar com un receptor passiu d'una informació que li va arribar per vies institucionals, sinó que va intervenir activament per obtenir-la en un altre dispositiu diferent, fora de l'àmbit de treball i, per tant, fora del control que garanteix el caràcter reservat del material. La insistència del fiscal general a obtenir un correu molt concret —el del 12 de març, citat per la premsa— es valora també com un indici significatiu. La Sala detalla com, després de rebre els primers correus, García Ortiz va detectar que en faltava un que apareixia esmentat a la notícia d'El Mundo. En lloc de limitar-se a demanar un aclariment verbal, va exigir que l'hi localitzessin i enviessin immediatament. Aquest esforç per reconstruir completament l'intercanvi entre el fiscal i l'advocat només es pot explicar, per al tribunal, si existia la intenció de basar en aquestes dades una resposta pública articulada i no una mera comprovació interna o una verificació de rutina.

El tribunal també s'atura en l'elaboració de la nota de premsa difosa l'endemà, el 14 de març. Assenyala que la comparació entre la nota i els correus demostra que certs detalls incorporats al text no apareixien en cap notícia publicada prèviament. Això significa que el contingut de la nota no es va alimentar a partir del que ja circulava en mitjans de comunicació, sinó que procedia directament de la informació reservada continguda en els correus que el fiscal general havia rebut hores abans. La nota incloïa detalls temporals, referències a propostes de conformitat i passatges específics que només podien procedir de les comunicacions internes entre fiscals. La reconstrucció temporal elaborada per l'UCO va ser una altra peça clau en la formació de la convicció judicial. Gràcies als registres de trucades, missatges i connexions de dades, la Sala va poder ubicar amb precisió els moments exactes en què el fiscal general va rebre els correus, va demanar-ne d'addicionals, els va reenviar, va mantenir converses i va participar en la preparació de la nota. La coincidència minutada entre tots aquests actes demostra, a ulls del tribunal, que l'acusat va operar amb els correus abans d'elaborar el comunicat oficial, i que la seva actuació va seguir una seqüència lògica orientada a preparar una reacció pública basada en documentació interna. El testimoni de Mar Hedo, responsable de comunicació de la Fiscalia, reforça encara més aquesta conclusió. Ella va explicar amb detall que la nota va ser confeccionada sota la supervisió directa del fiscal general, que va arribar fins i tot a dictar-li paràgrafs específics. Aquest testimoni és valuós perquè acredita que l'acusat no es va limitar a donar una autorització genèrica, sinó que va intervenir substancialment en el contingut. I el més rellevant: els paràgrafs dictats reproduïen elements que únicament eren presents en els correus interns.

El tribunal recorda a més que els correus intercanviats aquella nit estan sotmesos estrictament a secret. Contenien propostes de conformitat penal i detalls sobre l'estat d'una investigació que encara no estava judicialitzada, per la qual cosa la seva reserva és absoluta. La difusió d'aquestes dades, encara que sigui parcial o integrada en una narració més extensa, constitueix revelació de secrets. Aquesta valoració es veu reforçada pel fet que la nota difosa incloïa fragments que només constaven en aquests correus interns i que, en cap cas, havien estat divulgats per la premsa ni formaven part d'un comunicat oficial previ. Les pericials informàtiques aporten una capa addicional de solidesa probatòria. L'esborrament previ del telèfon del fiscal general, produït en substituir el seu dispositiu l'octubre del 2024, va ser valorat per la Sala com un indici que, sense ser concloent per si sol, crida l'atenció pel fet de produir-se quan ja se sabia que l'activitat de la nit del 13 de març estava sota investigació.

A més, la declaració d'Almudena Lastra, fiscal superior de Madrid, va aportar un element addicional d'enorme importància. Ella va confirmar que es va negar a difondre la nota elaborada pel fiscal general perquè el seu contingut incloïa informació que no s'havia de fer pública, pel fet d'afectar actuacions preprocessals. Aquesta negativa, que prové d'una autoritat jeràrquica amb responsabilitats directes sobre la protecció de la informació fiscal, contribueix a demostrar que la nota no era un simple comunicat aclaridor, sinó que incorporava material reservadament obtingut. El tribunal dedica un apartat a explicar que l'actuació de l'acusat aquella nit no va ser pròpia d'un superior jeràrquic que es limita a verificar fets conforme a l'Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, sinó que revela una implicació activa i fins i tot directiva en la reconstrucció del contingut dels correus i la seva transformació en una versió pública. Aquesta diferència entre supervisió legítima i gestió deliberada d'informació reservada resulta essencial per concloure que la dació de compte no emparava la seva actuació.

La reconstrucció conjunta de la seqüència —obtenció de correus, insistència a localitzar els que faltaven, reenviament al seu compte personal, preparació de la nota, esborrament posterior del telèfon— permet al tribunal afirmar que el fiscal general va gestionar la informació amb domini sobre la seva naturalesa i amb voluntat d'integrar-la en un comunicat públic. Cada element, per separat, podria admetre diferents explicacions, però la seva concurrència sistemàtica revela, per a la Sala, un patró incompatible amb els deures propis del càrrec. Finalment, la condemna es recolza en la convergència d'evidència documental, testifical i tecnològica: els correus interns, les declaracions de fiscals i responsables de comunicació, els registres de comunicacions, i la conducta mateixa de l'acusat. En combinar aquests elements, la Sala conclou que el fiscal general va revelar informació reservada. La força d'aquesta conclusió no resideix en un únic fet aïllat, sinó en l'entrellat de tots ells, que creen un panorama probatori sòlid i uniforme.

Resumint, el temps que s'ha pres el tribunal per a la sentència desmunta un a un tots els arguments esgrimits per la defensa de García Ortiz i per l'exfiscal general. Va cometre una il·legalitat, sí. La resta, és sobrer.