“El suggeriment de la sentència majoritària no és més que una mera sospita, que es decanta, entre les diverses opcions igualment possibles, cap a la més perjudicial per al Sr. García Ortiz, i a més la més artificiosa: entendre que en una conversa de quatre segons es va poder rebel·lar o confirmar el contingut del correu”. Amb aquesta contundent frase, les magistrades Susana Polo -que havia de ser la ponent inicial de la sentència- i Ana María Ferrer García (a la foto principal, amb el magistrat Manuel Marchena) expressen, en el seu vot particular, que no hi ha prou proves per condemnar el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, tal com han resolt els seus cinc companys del Tribunal Suprem, la sentència de la qual s’ha fet públic aquest dimarts, després de dinou dies amb una condemna sense arguments, com ha anat denunciant cada dia la Unió Progressista de Fiscals (UPF) a les xarxes socials.
En concret, el Suprem sosté que García Ortiz o "alguna persona del seu entorn" va enviar almenys a un periodista de la SER el correu del 2 de febrer de 2024, on l’advocat de la parella de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, admetia dos delictes fiscals per tal d’arribar a un acord amb la Fiscalia de Madrid, com es fa habitualment. El cap de gabinet d’Ayuso va enviar a alguns periodistes que la Fiscalia era qui proposava l’acord, i que s’havia aturat en saber qui era la parella de Alberto González Amador.
Sense proves incriminatòries
En voler fer una nota aclamatòria, el fiscal general de l'Estat va demanar els correus originals. Les dues magistrades dissidents també sostenen que una trucada de quatre segons entre García Ortiz i el periodista de la SER no pot ser una prova incriminatòria. El periodista va matisar en el judici que havia intentat parlar amb el Fiscal General i no ho va aconseguir, quan en fase d'instrucció ho va negar. Un fet que es valora com a contradicció destacada en la sentència majoritària, "i de forma més perjudicial", denuncien Polo i Ferrer.
En el vot particular, les dues magistrades reprodueixen un relat dels fets i de les publicacions entre el febrer i el març de 2024, i sostenen que davant les notícies que sortien publicades, "es justifica, sens dubte, la urgent actuació del fiscal general de l'Estat en defensa de la institució que encapçala". A més, argumenten que pel càrrec que ocupava és normal l'esborrament de missatges, i el canvi d'aparell. També rebaixa a "simple discrepància", el fet que la fiscal superior de Madrid, Almudena Lastra, es queixés al fiscal general de l'Estat i li preguntés "si havien filtrat els correus" de l'advocat de González Amador. Les dues jutgesses també critiquen que no s'hagi valorat com a indici de descàrrec l'afirmació de la majoria de periodistes que van negar haver rebut la informació del fiscal general de l'Estat, i van admetre fonts properes del Ministeri Públic.
I, conclouen: "Per tant, entenem que els indicis analitzats no són suficients per a arribar a un judici de culpabilitat, sense dubtes raonables." Insisteixen que "no ha quedat acreditat que el fiscal
General de l'Estat sigui l'autor de la filtració del correu de data 2 de febrer de 2024 a la Cadena Ser amb intervenció directa, o a través d'un tercer, però amb ple coneixement i acceptació”-segons el relat de fets provats majoritari-, la participació dels quals s'afirma categòricament, i malgrat indicar que la filtració prové de la Fiscalia General de l'Estat, no es descriu, ni com, ni on, ni a través que mitjans té lloc l'anomenada intervenció directa, i menys el seu coneixement i col·laboració amb tercer". És a dir, asseguren que amb la condemna, el Suprem ha vulnerat el dret d'innocència de García Ortiz.
Es desmentia una informació falsa
Les magistrades Polo i Ferrer afirmen que amb l'acció de García Ortiz "es va desmentir una acusació falsa d'actuació il·lícita de la Fiscalia -haver ofert un acord i posteriorment retirar-lo per raons polítiques- impulsada des de l'aparell d'un poder públic, per a tractar de desviar l'atenció sobre la presumpta defraudació fiscal judicialment investigada i esmorteir d'aquesta manera el seu impacte mediàtic. Informar l'opinió pública que això no havia estat així, era no sols una opció legal, sinó l'única opció legal". I insisteixen: "El contrari hauria estat donar per vàlida l'afirmació que atacava de ple la legalitat de l'actuació de la Fiscalia, i amb ella el prestigi de la institució, i permetre, una suposada confidencialitat voluntàriament renunciada, la consegüent fallida de la confiança dels ciutadans en el funcionament de les institucions democràtiques".